“La PAC: el moment de la veritat a França”, aquest és el nom d’un estudi (en pdf) que l’investigador Pierre Boulanger ha redactat i que un centre de recerca de l’Institut d’Estudis Polítics Science-Po, el Grup Economia Mundial (GEM), ha publicat aquest passat mes de novembre. L’estudi revela que, a França, les subvencions agrícoles acordades per la UE es destinen principalment a tres grans explotadors agrícoles, un 1% dels quals recapten més subsidis que el 40% dels subsidis que s’administren a les petites estructures.

En el seu informe, vostè posa de manifest que la informació disponible sobre els beneficiaris francesos que reben ajudes provinents de la PAC és opaca. Com ha estat capaç d’identificar 58 d’aquests propietaris?

Vam buscar la informació per mitjà de dues vies: la via oficial i la via oficiosa. Oficialment, vam demanar a l’organisme regional francès de l’agricultura i els boscos, el DDAF, que ens informés sobre la suma total de les ajudes directes que rebien els explotadors agrícoles. El DDAF s’hi va negar i es va protegir amb la Llei Informàtica i de les Llibertats de 1978 (que vetlla per mantenir la confidencialitat de les dades administratives). Arran d’aquest fet, vam presentar un recurs davant la Comissió d’Accés als Documents Administratius (CADA), que al llarg del mes de desembre es posicionarà respecte al caràcter públic de les informacions. De manera més oficiosa, vam buscar el suport de la Confederació de Pagesos per tal de dur a terme estimacions basades en les superfícies conreades i les rotacions (alternances de conreus) que practiquen els grans explotadors agrícoles. Aleshores, vam posar en comú aquestes informacions i les informacions que va obtenir un periodista de la revista Capital i que va publicar el mes de novembre del 2004. Així, vam poder confeccionar una llista on apareixen 58 explotadors agrícoles, entre els quals s’hi troben els majors beneficiaris de les subvencions directes.

Quina explicació dóna al silenci que envolta les concessions d’ajudes directes? Quin impacte poden tenir aquests conreus secrets quan s’ha d’aplicar la PAC i quan s’ha de fer que la PAC evolucioni?

Gairebé podríem parlar de la llei del silenci de les màfies sicilianes. Els grans explotadors rurals ocupen llocs electes relevants en les organitzacions agrícoles locals i regionals i exerceixen un lobbisme significatiu. Si bé la Federació Nacional dels Sindicats d’Explotadors Agrícoles (FNSEA) s’ha compromès a ser més transparent, el govern no sembla massa disposat a difondre aquesta informació d’interès públic! L’opacitat que envolta la concessió d’ajudes directes comporta, al cap i a la fi, una repartició encara més desigual del mannà europeu. Els fons comunitaris reforcen la concentració de les explotacions i inciten l’èxode rural. En el sistema actual, qui més conrea, més ajudes rep. Els petits agricultors no hi juguen cap paper. L’Agenda 2000[un programa d’acció per enfortir les polítiques comunitàries] i la creació dels drets de pagament directe (DPU) no modificaran de manera fonamental la donació. Els DPU havien de permetre que les ajudes rebudes i la quantitat de producció no fossin proporcionals. Així, el mercat, i no les subvencions europees, hauria guiat la tria de conreus. Ara bé, els DPU es basen en una referència històrica, fet que suposarà retornar a les desigualtats distributives del passat. Per dir-ho en altres paraules, a partir del 2006, l’agricultor que conreï cereals, tant si en produeix com si no, rebrà el 75% de les subvencions que rebia durant el període 2000-2001-2002! I, a més, Brussel•les cada cop es desentén més de les orientacions i de les modalitats concretes de la PAC: que, abandonada a mans dels Estats membre, és cada cop menys comunitària!

Menys comunitària, opaca…la PAC encara té futur? Es va preveure per revifar una població exsangüe durant els anys 50, com pot seguir funcionant en l’actual era de la globalització?

En certa manera, tot i els meus esforços per a sentir-me profundament europeu, només puc afirmar que les reformes de la PAC ho intenten tot sense aconseguir res; la política que segueix se sustenta inexorablement en la lògica que prevalia als anys 60, moment en què el sector agrícola s’estava industrialitzant. Actualment, la tendència és la de l’alliberament comercial, sigui quin sigui el sector econòmic. L’agricultura s’està alliberant, igual que ho fan els serveis! Per tant, és inevitable replantejar-se els sistemes d’ajuda, bo i tenint en compte la multifuncionalitat de l’agricultura.

L’agricultura no suposa només produir aliments, sinó que també implica protegir el medi ambient, el desenvolupament rural, els equilibris demogràfics… tenim constància que avui dia hi ha la voluntat de concedir els crèdits d’ajudes directes per a finançar mesures agroambientals. En aquest context de competició a escala mundial, l’agricultura ha de servir com a divisa de canvi en negociacions internacionals. Convé establir un procés d’alliberament agrícola no lineal: deixar de subvencionar els grans explotadors agrícoles i ajudar els petits agricultors convertint-los en els protagonistes de les nostres campanyes, tenint en compte l’heterogeneïtat de les estructures de producció, especialment les dels nous Estats membre. El sistema actual de la PAC, que va arrencar l’any 1993 i es va completar l’any 2003, té vigència fins l’any 2013. Fins que arribi aquest moment, sembla inevitable dur a terme una reforma ambiciosa, tant des del punt de vista d’eficiència econòmica com de justícia social.