Una autèntica bèstia negra. Amb el pas dels anys, la Política agrícola comuna (PAC) ha esdevingut el malson d’Europa i de l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Creada el 1957 i instaurada el 1962 per augmentar la productivitat, estabilitzar els mercats i assegurar ingressos decents als agricultors dels 6 Estats fundadors (França, Alemanya, Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg i Itàlia), la política agrícola comuna (PAC) es presenta avui obsoleta, costosa i com una amenaça per al comerç just. França, especialment ben servida en matèria de subsidis, vol mantenir la seva posició i exigeix el manteniment dels pressupostos i de les ajudes destinades als seus agricultors fins al 2013.

La PAC: política europea o franco-francesa?

França és la principal beneficiària de la PAC. L’any 2004 rebia entorn de 9.418 milions d’euros, és a dir, prop d’una quarta part de les despeses agrícoles comunitàries, que representaven, per la seva banda, entre un 40 i un 42% del pressupost europeu. Tanmateix, les divergències entre la Comissió Europea i França, un país de forta tradició camperola, existeixen des de mitjans dels 60, quan el president De Gaulle va rebutjar l’entrada de Gran Bretanya a la Comunitat Econòmica Europea, tement sobretot que es tornessin a qüestionar els interessos agrícoles francesos.

Des de llavors, París no ha deixat d’oposar-se als intents de reforma de la PAC per protegir els seus agricultors. Si a l’inici de la Segona Guerra Mundial, un 45% dels francesos vivia en municipis rurals de menys de 2.000 habitants, l’agricultura l’any 2001 ja no representava més que un 4,1% de la ocupació francesa. De la mateixa manera, segons l’Institut d’estadística francès INSEE, el nombre d’explotacions agrícoles a França disminueix des del 1988 a ritme d’un 3,6% anual. En aquestes condicions, la raó de l’obstinació francesa per conservar la PAC, en la seva versió dels 30 anys Gloriosos (anys de creixement econòmic de la postguerra), roman misteriosa, sobretot quan se sap que, segons l’ONG Oxfam, un 60% de les ajudes europees van a parar al 15% d’agricultors més rics.

Ara bé, França és actualment el segon exportador mundial de productes agroalimentaris, i els lobbies agrícoles, especialment la Federació Nacional de Sindicats d’Explotadors Agrícoles ((FNSEA) i les Cambres d’agricultura regionals, saben utilitzar aquest argument per exercir pressió sobre el govern en vigor. Els representants de la professió, d’altra banda, estan actius i implicats en la gestió pública de les qüestions agrícoles. La força del lligam entre l’Estat i els camperols es materialitza en el si d’un gran nombre de comissions i d’instàncies nacionals i locals, un sistema de cogestió que avui es troba amenaçat per la Unió Europea i l’Organització Mundial del Comerç.

Un pols entre París i Brussel•les

A dia d’avui, França retreu a Brussel•les les concessions “exorbitants” que es consenten en la reforma de la PAC. Durant les negociacions comercials de l’OMC prèvies a l’inici del cicle de Doha, el comissari de Comerç Exterior de la Unió Europea, Peter Mandelson, havia proposat una reducció substancial de les ajudes comunitàries als agricultors. Dit de manera clara, el passat mes d’octubre la Comissió anunciava una reducció en les subvencions de l’ordre del 70%, i aranzels un 46% de mitjana més baixos. París es va enfurismar, acusant Mandelson d’ultrapassar les seves competències. Si els 25 finalment es posen d’acord sobre el principi de no-renegociació de la PAC dins el marc dels acords de l’OMC, serà Peter Mandelson qui viatgi a Hong-Kong a la propera Cimera ministerial del desembre per discutir amb els col•laboradors comercials de la UE sobre les subvencions i els aranzels agrícoles.

Recorrerà França al seu dret de vet? Les declaracions recents del Ministre d’Assumptes Exteriors francès, Philippe Douste-Blazy, deixen l’ombra del dubte. Ha reafirmat “la determinació de França” de rebutjar tot acord amb l’OMC “que qüestioni la PAC” i espera “concessions dels (seus) col•laboradors internacionals”.

Descrèdit europeu

Així, París acusa Peter Mandelson de seguir el joc al liberal Tony Blair, aplicant sense vergonya els preceptes del New Labour per negociar amb l’OMC: invertir en el futur (serveis, per exemple) i abandonar les polítiques del passat (les subvencions agrícoles). França, novament, parla en nom propi, sense preocupar-se de les repercussions a escala europea. Podria tractar-se d’un replegament nacional? Passades la crisi Bolkestein, el fracàs constitucional europeu, el desacord sobre els pressupostos de 2007-2013, Europa encaixa un nou cop.

Una cosa és segura: París demostra aferrar-se a un proteccionisme detestable de cara a les dificultats que troben els països del Sud per dirigir les seves matèries primeres cap als països rics. L’agricultura representa potser menys d’un 10% del comerç internacional, però constitueix la base dels ingressos dels països del Sud que reuneixen el 80% dels camperols del món. L’entestament francès contribueix a fer que la qüestió agrícola sigui la representació de l’enfrontament Nord-Sud. Esperem que no dugui el fracàs de la reunió ministerial de l’OMC a Hong-Kong, que ja ha predit Peter Mandelson en persona.