Eurodiputada francesa, membre del grup dels Verds, Hélène Flautre, de 47 anys, es veu freqüentment confrontada amb la realitat del terreny. Deplora la política europea basada en dos pesos, dues mesures en el procés de democratització i insisteix en la necessitat d’instaurar mitjans de pressió eficaços.

Després de deu anys d’acord de cooperació Euromed, el balanç en matèria de drets humans és a l’altura dels objectius fixats per la Declaració de Barcelona el 1995?

És inútil fer-ne una anàlisi molt acurada per constatar que aquest balanç és àmpliament moderat quan es tracta d’assegurar els drets fonamentals. La llibertat de premsa, la independència de la justícia, la democratització dels sistemes polítics o fins i tot el dret d’associació són insuficients. Això no obstant, el procés ha permès crear els instruments financers i establir relacions amb les ONGs i les societats civils a través d’un diàleg polític. Al centre d’Euromed s’hi troben dues problemàtiques europees importants: la gestió dels fluxos financers i la lluita contra el terrorisme. Desgraciadament, els nostres parlamentaris i les societats civils no estan prou familiaritzats amb l’avaluació dels progressos realitzats. Col·locar els actors polítics i associatius d’aquesta regió en una xarxa és necessari perquè tots puguin participar.

Creu que la nova política de proximitat és més exigent? L’estratègia de “benchmarking” permet aconseguir els objectius fixats ?

La nova la Política europea de veïnatge (PEV) comprèn plans d’acció nacionals amb objectius més precisos en matèria de democràcia i de drets fonamentals que, de fet, són molt operatius. Però aquests objectius encara no han estat avaluats de manera clara per la nostra sotscomissió, ja que la UE ha acceptat la petició d’Israel de no tenir un sotscomitè d’avaluació. Des d’aleshores, Europa té una política de dos pesos, de dues mesures i perd la seva credibilitat enfront d’altres països socis com ara el Marroc, Jordània o Tunísia. Pel que fa la idea d’estudiar la situació dels drets humans cas per cas, això queda encara per debatre. El caràcter individual de l’avaluació encara és essencial en tant que els defensors dels drets humans no poden fer bé la seva feina en aquests països. Malauradament, no és segur que el Parlament tingui els mitjans d’aquesta política.

Per què la UE no utilitza el seu poder de sanció quan es vulneren els drets humans en els països mediterranis?

La UE és incapaç de posar al seu lloc un dispositiu de pressió. Tunísia n’és un exemple: ha estat el primer país que ha signat l’acord de cooperació de la regió. I això no obstant, malgrat una taxa de creixement important i un desenvolupament de les llibertats per les dones des de fa uns quants decennis, Tunísia avui dia experimenta una regressió en matèria de respecte als drets humans. La hipòtesi segons la qual el desenvolupament econòmic és el “nadó” [el moment inicial] de la democràcia és errònia. Des de 1987, no s’ha creat cap nova associació a Tunísia; el govern bloqueja alguns fons posant en perill la societat civil tunisiana. L’exemple més impressionant és, potser, el de la Ligue Tunisienne des Droits de l’Homme (LTDH) que no rep cap mena de subvenció. Així doncs és primordial que la UE trobi un mitjà de pressió per tal d’evitar l’afebliment de la seva imatge sobre el pla internacional.

Quines solucions proposa?

Unes solucions que girin al voltant d’una Comissió Europea sense ambages i un consell que anunciï fortes exigències. El president tunisià Ben Ali, molt preocupat per la seva imatge, es veuria obligat a actuar en conseqüència. Caldria, per exemple, suspendre alguns tipus de fons, sense, de ben segur, posar en perill el desenvolupament econòmic del país. Al cap i a la fi, Tunísia constitueix un desafiament a la credibilitat del procés euromediterrani.

La Unió Europea, acusada de ser un “dèficit democràtic” i involucrada en un pla D que titubeja, pot ser una bona professora en matèria de democràcia?

Cal deixar de banda la idea que la Unió Europea és professora en matèria de democràcia i evitar arribar a una actitud neocolonial. Es tracta sobretot de posar els mitjans per a una base d’associació democràtica comuna a través d’un pacte internacional. La societat civil d’aquests països comparteix els nostres valors de llibertat d’associació, de premsa i de justícia. Per altra banda, la Unió no podria actuar si no hi hagués una petició de democràcia per part seva. Observo igualment que les exigències que es deriven de la lluita contra el terrorisme posen a prova l’oferta de democràcia i de desenvolupament dels drets humans. Mentre que la Unió Europea es mostri capaç de crear un fons financer per a les fronteres de Líbia, cau del terrorisme, la credibilitat de la Unió Europea queda entre dubte.