El mes de desembre és l’època d’una festa profundament europea, quan els infants d’arreu del continent esperen un visitant de mitjanit, les famílies es reuneixen i es decoren els arbres dins de les cases. Pot semblar estrany afirmar que el Nadal és europeu. Al capdavall, Jesús va néixer a l’Orient Mitjà, però si ens fixem en les diverses tradicions que envolten la festa veurem que no és només una invenció intrínsecament europea, sinó que també deu tant al nostre passat pagà com al cristià.

Units per tradicions velles i noves

El 25 de desembre va ser declarat una celebració cristiana el segle quart de la nostra era, per decret oficial de l’emperador romà Constantí. La tria de la data és un fet evidentment significatiu de les fortes influències paganes en la festivitat. Els teòlegs suggereixen que la data vertadera del naixement de Jesús és pels volts de setembre o octubre, no obstant això, Constantí va fixar una data gairebé quatre mesos després. Governant llest, seguint la seva conversió al cristianisme, trià aquesta data per a fer-la coincidir amb l’aleshores immensament popular celebració pagana de la resurrecció del déu Sol. Aquesta celebració es feia en el solstici d’hivern que, segons el seu calendari, se celebrava el 25 de desembre.

Una altra tradició cristiana d’origen pagà és l’acte de posar plantes d’hivern a l’interior de les cases. Quan decorem l’alemany Tannenbaum o “arbre de Nadal”, adornem els rebedors amb branques de boix grèvol, o ens fem un petó sota el vesc estem, efectivament, realitzant costums que es van originar molt abans que el Nadal o, fins i tot, el Cristianisme arribessin al continent. L’humil avet ha estat venerat en cultures tan diverses cronològicament i geogràfica com a l’Antic Egipte, Grècia i Roma. A la Gran Bretanya dels druides, els arbres de fulla perenne eren vistos com posseïdors de poders especials que els permetien conservar les fulles. Tanmateix, no va ser fins el segle XVI que a Alemanya es van posar els avets a l’interior de les cases i se’ls va decorar com un element més del Nadal cristià.

Els habitants de l’Europa de parla anglesa poden donar les gràcies al mite escandinau que té per costum robar un petó furtiu sota el vesc. Hi havia la creença que quan Frigga, la deessa escandinava del matrimoni i de la família, va plorar la mort del seu fill, les seves llàgrimes es van convertir en baies de vesc que van tornar el seu fill a la vida. Plena d’alegria, es va posar a fer petons a tot aquell qui passava caminant per sota un arbre que tingués vesc. Els celtes d’avui dia que hi ha a Europa també tenen uns avantpassats pagans a qui agrair la tradició del tió de >i>Yule. Aquesta tradició, que consisteix en que la canalla decori un petit tió que allotja una espelma encesa, ve de quan, per a celebrar la resurrecció del déu Sol en el solstici d’hivern, els celtes pagans cremaven un tió com ofrena.

De la mitra al barret de llana

Va ser també Europa qui va proporcionar al Nadal el mite més màgic i simpàtic: Sant Nicolau. Aquest llegendari vellet jovial i generós es remunta al segle IV a l’Àsia Menor (avui, Turquia). Essent Bisbe de Mira, Nicolau es va fer famós per la seva generositat, quan va salvar tres germanes pobres de ser venudes com esclaves, llençant-los tres sacs d’or fumeral avall, per als seus dots. El pas del temps i l’amor de la gent per les coses màgiques van anar convertint Sant Nicolau de Mira en el que s’escola per la xemeneia, el Pare Noel.

Sant Nicolau és un europeu de debò: la seva llegenda ha viatjat per molts països d’Europa i hi ha fet tradició. A més d’haver estat el model de què es van nodrir per a crear l’avui omnipresent Santa Claus, aquest sant turc és el pare de molts mites regionals. Als Països Baixos, el visitant és Sinerklass o Sint Nicolaas, que arriba d’Espanya en vaixell amb Zwarte Piet, un ajudant entremaliat. A Finlàndia va inspirar el Joulupukki o “cabra de yule”, un vell generós que viatja en trineu des de casa seva, a la Lapònia, per a repartir regals als nens i nenes que han estat bons. A l’Europa de parla anglesa, es va convertir en Pare Noel o St. Nick, tot i que a Amèrica és cada cop més popular el sobrenom de Santa Claus (de l’holandès Sinterklaas). Pot ser que sigui el personatge nadalenc més famós d’Europa, però Santa Claus no està sol en la tasca de repartir regals. Durant les nits pels volts de Nadal, el cel d’Europa és ple de personatges famosos. A Itàlia, la canalla rep la visita de La Befana, una velleta que viatja dalt d’una escombra encantada. A Alemanya, Suïssa i Àustria, el Christkind o nen Jesús obsequia la canalla amb regals. A altres llocs d’Europa, la mainada, mentre dorm, rep la visita del Jesuset, del Petit Estel o dels Reis d’Orient.

Europa no va infondre només el Nadal amb les seves tradicions ancestrals, sinó que també és la inventora dels aspectes cada cop més comercials del Nadal. El Calendari d’Advent va aparèixer per primera vegada a Alemanya l’any 1851, i les nadales i els crackers (petards nadalencs amb sorpresa) es van fer populars a la Gran Bretanya a mitjan s.XIX però des de l’aparició l’any 1931 del Santa Claus de la Coca Cola, vestit de vermell i blanc, ha estat Amèrica qui ha assenyalat el camí a seguir en la creació de tradicions nadalenques. És possible que aquesta tendència vulgui dir que en el futur el Nadal es veurà embolcallat d’una dolça capa vermella i blanca de caramel de capitalisme?