Tal com passa avui amb la integració de Turquia, eren molts els qui creien que Europa s’ompliria d’immigrants espanyols i portuguesos amb l’ampliació de la CEE el 1986 i que els productes agrícoles portuguesos i espanyols inundarien els mercats europeus. Els emigrants, però, varen tornar als països d’origen i avui aquests dos països constitueixen un excel•lent mercat per a les empreses comunitàries.

L’Estat espanyol, la confirmació d’un bon model europeu

Sense ser dels països que més fons europeus per habitant rep, ha estat el que més avenços ha obtingut. Poc abans de l’adhesió, encara es debatia entre cops d’estat i governs fràgils. Des d’aleshores, és un dels països amb governs més estables de la Unió. El consens entre partits en política econòmica davant de les exigències comunitàries ha donat fruit; fins al punt que fins i tot es permet estirar les orelles a Alemanya o França quan no compleixen els pactes d’estabilitat, tal com va fer l’expresident espanyol José Maria Aznar fa un parell d’anys.

Fa 20 anys, la inflació espanyola rondava el 10% anual, mentre que els últims anys ha arribat a baixar fins a un 2%. Aleshores, la taxa d’atur era del 21,6%, i avui és d’un 8,4%. El PIB representava el 1985 el 70,7% de la mitjana comunitària; avui, gairebé el 100%. El 1985, l’Estat espanyol tenia 2.919 quilòmetres de carreteres de gran capacitat; el 2004, 12.444 quilòmetres. Gràcies, també, a la solidaritat comunitària, l’Estat espanyol un país gran i poc poblat va poder convertir-se el 1992 en el tercer país del món que apostava per l’alta velocitat ferroviària i avui dia disposa de tres línies en funcionament, 4 en construcció i moltes altres de previstes en un futur pròxim.

Però aquest estat, que ha culminat amb èxit les privatitzacions dels grans monopolis públics i la liberalització dels seus sectors competitius, actualment afronta un abisme ple de nous reptes l’incompliment dels quals engegaria a rodar tot el que s’ha fet. Aviat serà contribuent net de la UE i els seus socis s’oposen a donar-li una pròrroga dels fons de cohesió. Cal que reconverteixi amb urgència les estructures productives. Davant d’això, l’Estat espanyol només inverteix en I+D la meitat de la mitjana de la UE i la participació privada en I+D és del 48% (lluny del 66% de l’objectiu de Lisboa); és a la cua d’Europa en comerç electrònic i només registra l’1% de les patents europees.

Portugal es desmaia després de l’esforç

Per a Portugal, aquests 20 anys també han suposat el seu galanament en el banquet de la modernitat, però alguns desequilibris en la balança exterior i en l’endeutament del sector privat l’han empès durant els últims anys a declarar-se en crisi en tots els sentits. Juntament amb l’Estat espanyol, va entrar a la CEE deixant enrere una fase de decadència que feia segles que durava i en canvi, avui, el president de la Comissió Europea es portuguès. En aquests anys ha demostrat capacitat per participar en esdeveniments de projecció internacional, com l’Exposició Mundial de Lisboa poc després de l’Exposició Universal de Sevilla o l’Eurocopa de futbol, tal com ja havia fet el seu veí amb les Olimpíades de Barcelona.

Encara que la taxa d’atur (en una economia ja plenament liberalitzada) ha augmentat en els últims anys, ha estat històricament molt baixa (al voltant del 5%) i sempre s’ha mogut per sota de la mitjana comunitària. A finals dels vuitanta, el seu PIB representava al voltant del 60% de la mitjana comunitària, mentre que avui s’eleva fins al 71%. El 2005 la inflació es va situar al 2,7%, davant del 18,7% de 1986. Gràcies als fons europeus s’han finançat un gran nombre d’infraestructures i la xarxa de carreteres de gran capacitat portuguesa és una de les més completes d’Europa. El sistema ferroviari és encara força antiquat, tot i que hi ha previstes quatre línies d’alta velocitat connectades amb l’Estat espanyol. Tanmateix, s’acaba d’anunciar el retard de la construcció de la primera d’aquestes línies (Lisboa-Madrid). I és que és precisament en el camp de les infraestructures i els serveis públics –com el del control d’incendis- que es critica l’ús dels fons europeus. I són molts els qui creuen que encara cal una revolució de les mentalitats en un país que comparteix amb l’Estat espanyol el qüestionable honor de ser al capdavant d’Europa pel que fa a l’abandó escolar, on l’avortament continua penat per la llei; un país que seguirà rebent fons europeus i que encara no ha pogut trencar el model de creixement basat en mà d’obra barata i poc qualificada.

Els fons estructurals europeus

L’entrada d’aquests dos països del sud fa vint anys va ser la consolidació d’un sistema de redistribució de la riquesa impulsat per la creació dels Fons de Cohesió que el que era aleshores president de l’Estat espanyol Felipe González, després de convèncer el president de la Comissió Jacques Delors, va imposar com a condició sine qua non perquè els més desafavorits i els que menys avantatges tindrien a l’hora de competir en un mercat comú donessin suport al sistema de decisió per majoria qualificada de l’Acta Única i a la futura Unió Monetària.

El Fons de Cohesió finança des de 1994 en països amb menys del 90% del PIB mitjà comunitari fins al 85% de les despeses de grans projectes en l’àmbit del medi ambient (com ara una planta dessaladora al desert d’Almeria), infraestructures (el modern auditori d’Oporto) i el transport (el metro de Madrid).

El fons regional FEDER finança des de 1976 inversions productives, infraestructures i iniciatives de desenvolupament local en regions que no superin el 75% del PIB mitjà comunitari i en regions despoblades com les de Suècia o Finlàndia.