Olé! Ambient de bar de tapes espanyol, amb decoració kitsch i els indispensables ritmes de música salsa. A través de la porta de la cuina, en permanents anades i vingudes, apareix en Juan, el cambrer. Aquest vespre el local és ple de gom a gom, i el menú, evidentment, és de tapes: patates braves, llom a la planxa, pa amb tomàquet… On sóc? A París, a 1300 quilòmetres de Madrid i el seu Paseo de la Castellana, allà on es fan les millors tapes de tota la península.

Un nou Eldorado?

Hi ha Ibèrics arreu, es diuen Alejandro Amenábar, Almodóvar i Penélope Cruz al cinema; Mecano, Julio Iglesias i “Las Ketchup” a les discogràfiques. Han envaït la gran pantalla i les ones radiofòniques, i si ens parem a mirar amb més cura, els trobem fins i tot als nostres armaris, amb marques com Zara o Mango. Amb més de 500 botigues a 36 països diferents, Zara, que va fer la seva aparició el 1975, gaudeix de bona salut i ocupa el tercer lloc mundial en moda prêt-à-porter.

José Jiménez, director de l’Institut Cervantes de París, troba l’origen d’aquest èxit en la capacitat dels espanyols per establir relacions informals i cultivar el sentit del mestissatge. “Sopar plegats no és només menjar, sinó sobretot passar temps amb els altres”, tanmateix afirma que els espanyols saben treballar, però també sortir i divertir-se. En relació a la qüestió de la Unió Europea i de l’adhesió d’Espanya el 1986, José Jiménez parla d’un “intercanvi de doble sentit”. Europa ha aportat al seu país una cultura democràtica, i en contrapartida, Espanya ha exercit un rol de motor en la construcció d’una Europa cultural, ja que la Unió Europea “no podia ésser només burocràtica”.

Així mateix, hi ha una obertura innegable cap a Espanya, especialment en el sector turístic. Amb 53,6 milions de turistes estrangers el 2004 i una progressió anual d’un 3,4%, segons les estadístiques d’Exceltur, la unió de les principals empreses turístiques del país, Espanya és el segon país més visitat del món. Catalunya, les Canàries i les Balears segueixen sent tres destinacions predilectes, especialment per als europeus del nord. No és pas per res que Mallorca s’ha guanyat el sobrenom de “17è Bundesland” entre els autòctons. Des del seu renaixement gràcies als Jocs Olímpics de 1992, Barcelona gaudeix també d’un enorme atractiu i d’un cosmopolitisme accentuat: la seva població compta ja amb més d’un 10% d’estrangers.

Boom artístic

D’altra banda, el director de l’Institut Cervantes afegeix, no sense dibuixar un somriure, que ja no té sentit reduir la cultura espanyola a Federico García Lorca. Segons ell, la caiguda del règim franquista va engendrar una explosió cultural. Els espanyols anhelaven la llibertat, la tolerància i la llibertat d’expressió, i en aquest sentit, el moviment de la Movida, que apareix als anys 80 a Madrid i s’estén progressivament per tot el país, roman una referència. De la mateixa manera, i com a procés de democratització i de liberalització del final de la dictadura franquista, rep la influència dels moviments culturals europeus: la New-wave britànica, el punk… traduint-se en una efervescència artística sense precedents. José Jiménez fins i tot evoca un autèntic “procés de recuperació”; pel•lícules de Pedro Almodóvar, música pop, etc. D’igual manera, podria ésser que alguns hàbits històrics espanyols, com els àpats a hores tardanes, el flamenco, la mítica siesta o les corridas, fossin exportables a d’altres països de la Unió Europea? Per Jiménez “estem encaminats cap a una societat cada vegada més global. Jo mateix em sento nòmada, un ciutadà del món. Hi ha hàbits, però no impossibilitats”.

Si tradicionalment és Espanya la més reconeguda, Portugal també aconsegueix atreure les mirades. De la mateixa manera que el seu veí, s’ha beneficiat de la caiguda de la dictadura militar de Salazar, i l’adhesió a la Unió Europea ha accelerat el moviment de descobriment de la cultura portuguesa. Seguiu les melodies d’un fado, barregeu-ne les grans veus: Amalia Rodrigues, Madredeus o Mariza; afegiu-hi la innegable capacitat de convertir-se en centre de converses organitzant grans esdeveniments culturals o esportius com l’Exposició Universal del 1998 o l’Eurocopa de futbol el 2002; amaniu-ho tot amb alguns polítics coneguts (Durão Barroso, el president de torn de la Comissió, és portuguès), doneu-hi un últim toc literari (Pessoa, José Saramago, premi Nobel de literatura el 1998) i ja no us queda més que gaudir del resultat. Portugal, com Espanya, reafirmen la seva posició en el panorama cultural europeu. Ja han trobat els seus ambaixadors.