Febrer del 2004, a l’est d’Eslovàquia: més de 2.000 soldats i policies són enviats a una regió poblada majoritàriament per gitanos per reprimir els saqueigs i els disturbis. L’arribada al poder el 1998 del primer misnestre eslovac Mikuláš Dzurindas va suposar un augment del descontentament general entre les comunitats gitanes. A Eslovàquia cada vegada es retallen més les ajudes socials i les condicions de vida d’aquestes comunitats a l’est del país arribant a ser deplorables a les regions de Košický i Trenínský. Les connexions amb la xarxa elèctrica i la xarxa viària són insuficients i la taxa d’atur és elevada.

Els empresaris desconfien

Segons els càlculs del Banc Mundial, a Europa viuen entre set i nou milions de gitanos, més del 80% en els nous Estats membre i en els països candidats de la UE. Els gitanos tenen una llengua pròpia i van entrar a Europa a finals del segle XIII, pel que sembla provinents de l’Índia. Però encara ara no s’han assimilat del tot; no tenen ni una religió comuna, ni una regió on assentar tota la comunitat. A la majoria de països on habiten representen una minoria i les seves necessitat no interessen als que manen.

Quan es tracta dels gitanos, els governs dels estats de l’est i del sud d’Europa adopten moltes vegades punts de vista totalment diferents. Les lleis contra la discriminació escassegen i sovint les organitzacions no governamentals s’ocupen de la seva integració. A més, el canvi polític de 1989 no va afavorir pas la situació a Alemanya. L’escriptor txec Andrej Gia, d’origen gitano, va afirmar en una entrevista per a la revista Literatura: “la situació social de molts gitanos ha empitjorat moltíssim. Amb el comunisme teníem més seguretat, la nostra gent tenia feina, un sou fix i un lloc on viure, d’on ningú no els podia fer fora. Avui tot això ha canviat.” I afegeix: “Avui, quan un gitano respon a un anunci de feina li donen hora per a una entrevista, però així que el veuen, corren a amagar-se.“

Els Clans

La comunitat gitana més nombrosa a Europa viu a Romania. Són uns dos milions i la majoria no ha anat mai a l’escola. Si anem una mica més al sud, a la península balcànica, la situació no millora. Després de la fi del conflicte de Kosovo l’any 1999, uns 560 gitanos vivien en el camp de refugiats de Zitkovac, al nord de Kosovo. El camp estava situat prop d’una antiga mina de plom, que va anar enverinant els seus habitants lentament. No va ser fins al cap de sis anys i davant la pressió exercida per diverses ONGs que la direcció de la missió de les Nacions Unides a Kosovo va decidir traslladar el camp.

A l’est i al sud-est d’Europa, s’hi poden trobar centenars de casos com aquest. Normalment, es tracta de casos de discriminació per part de la població local, que no interessen en absolut les autoritats. La situació ha arribat a aquests extrems, en part, perquè fins ara els gitanos no han aconseguit crear associacions a nivell nacional. Tota associació o partit gitano que es creu amb el dret de parlar en nom de tota la comunitat tard o d’hora acaba essent desacreditat. Les elits gitanes s’han barallat entre elles i s’han distanciat de la resta de compatriotes. Aquestes disputes s’expliquen per l’estructura de clans en què es divideix la societat gitana. Tot això és el causant que no puguin exigir millores per a la comunitat a un estat que es pot permetre arraconar el problema, limitant-se a fer declaracions buides, mancades de contingut.

La UE allarga la mà

Sovint, els gitanos de Romania, Eslovàquia i altres països de l’antiga Unió Soviètica intenten fugir d’aquesta situació desesperada a través de l’emigració. Les destinacions més freqüents són el Canadà, el Regne Unit i Alemanya. Això no obstant, la fugida en nombrosos casos porta a la decepció, la letargia, l’alcoholisme i una vida relegada a les ajudes socials.

La Comissió Europea no pot imposar als Estats membre una política d’integració per als gitanos. Tanmateix, Vladimír Špidla, comissari europeu de Treball, Afers Socials i Igualtat d’oportunitats, va remarcar el juliol del 2005 en una entrevista concedida al setmanari txec Ekonom, que la UE allarga la mà als seus nous membres a través del Fons Social Europeu. Aquests diners fan possible crear programes d’ajuda per eradicar la marginació social dels gitanos. Per Špidla, el problema no són només els recursos econòmics, sinó també la manca de projectes amb cara i ulls per part de les comunitats i les ONGs.