Quan Corbett i jo arribem al cafè amagats sota la roba d’hivern, la dona alemanya de Corbett i la seva filla de dos anys ja hi són, tastant menjars del bufet de migdia. Ell porta una roba informal i seriosa a la vegada: va vestit tot de negre. Però quan sentim la seva filla cridant “papa!”, un somriure il•lumina la seva cara. Es treu el barret negre de llana i apareix una cabellera curta i crespa de rínxols negres i grisencs.

Mirant a aquest home lleugerament despentinat, no diríeu mai que és un compositor clàssic que ha guanyat premis internacionals i que la seva música s’emet des de les ràdios del Japó fins a les d’Alemanya. A més, Corbett, un home tímid i que parla en un to fluixet, va obtenir el doctorat en composició clàssica a la universitat de Yale i va estudiar amb un dels compositors clàssics vivents més eminents, l’hongarès Györgi Ligeti. També ha estat convidat com a conferenciant sobre la música clàssica en algunes de les millors universitats de música del món, incloent Yale, Berkeley, la universitat d’Hamburg, la House of Composers de Moscou i el Royal Conservatory d’Aarhus, a Dinamarca. Ara mateix aquest home està amb mi, en un cafè que ofereix un bufet de sis euros i cafès barats.

Ens apropem a la barra lliure, agafem dos plats i comencem a omplir el plat amb una mica de gratinat de patates. Em sorprèn molt quan m’explica que vé d’una família que no tenia cap relació amb la música. “Vaig ser el primer de la família a perseguir la música, però, com a mínim, els meus pares em van educar amb Bach i Duke Ellington.” Parla de quan va agafar la guitarra als dotze anys. Tenia una Hendrix-like afro i actuava en els clubs i bars de Hollywood als setze anys. Després agafa una ració de pasta al forn de color taronja. “M’agradava molt tocar la guitarra, i no m’importava gens l’escola. L’única cosa que em va agradar de l’institut era la música. Tenia unes notes pèssimes quan vaig fer la sol•licitud per entrar a la universitat de San Diego i fer composició i filosofia de la música, però vaig aprovar l’examen d’accés. Suposo que van pensar que tenia talent.” S’atura davant del bròquil i la coliflor al vapor i agafa una mica de cada amb les pinces de metall.

Ens asseiem per menjar. Llavors em comença a explicar com va passar de ser un guitarrista d’autoaprenentatge i un analfabet de la música als 16 anys a esdevenir un doctor en composició a la universitat de Yale als 25 anys. Malgrat que sempre ha dubtat del seu talent musical, aprovava els exàmens fàcilment i, fins i tot, se li va atorgar la beca de Fulbright Scholarship per anar a la Universitat d’Hamburg i continuar així els seus estudis de música. “Quan em van dir que em donaven la beca, vaig sentir un respecte temorós. Vull dir que allò significava poder ser ensenyat per Déu.” Per Déu, Corbett es referia a l’hongarès György Ligeti, un dels millors compositors vivents de la música clàssica conegut per haver estat el compositor de la banda sonora de nombroses pel·lícules d’Stanley Kubrick: 2001, una odissea a l’espai, El resplandor i Eyes wide shut. Malgrat tot, estudiar amb el seu déu personal era molt més dur del que pensava Corbett. “Era realment sever i sincer amb la música, amb les seves orelles destres estripava la teva música. Al principi vam tenir els nostres problemes”, diu Corbett, mentre acaba de menjar el que li queda al plat. A pesar d’això, l’americà i l’hongarès van aprendre finalment a treballar l’un amb l’altre, la qual cosa no va passar als altres estudiants. “Jo tenia molta més cara que els altres estudiants quan vaig arribar a Hamburg. Tenia 25 anys, havia superat el meu pare alcohòlic i l’escena musical hippy de Califòrnia.”

Corbett explica com l’educació musical europea produeix grans mestres prometedors. Tanmateix, lamenta que molts estudiants d’Hamburg tenen “tot el coneixement teòric però que només són unes criatures”, massa joves i massa febles per aguantar les tortures de Ligeti. Corbett, en canvi, va superar la prova i esdevingué un compositor millor. “La composició musical europea és més experimental que l’americana; als Estats Units tot es fa a base de complaure el públic i de guanyar diners. La música d’Europa no està tan subjecta al mercat, en part perquè moltes institucions culturals estan fundades pel govern. Hi tens molta més llibertat.” D’aquesta manera, Corbett va poder explorar allò que tenia adormit durant anys: les seves inclinacions experimentals.

Sense deixar de banda la identitat americana, Corbett va començar a crear el seu propi estil de música: una fusió entre l’estil europeu i l’estil americà. En les seves obres, com ara les composicions per orquestra, les peces per conjunt o per solista, l’òpera Noach i la gran quantitat d’obres musicals per veu que ha escrit, experimenta amb sons, silencis entreteixits o veus impulsives amb ritmes complexos i marcats. La seva música és delicada, introvertida; però a pesar del seu minimalisme, mai no ha deixat de causar impactes emocionals en el públic. Les seves obres han superat els límits del seu vell continent natal i el nou continent on s’ha instal•lat. “Sempre penso que escric la música per a la ciutat perduda, l’Atlàntida. És una mica massa experimental per als americans i massa dolça per als europeus”, comenta mentre ens aixequem per anar a buscar les postres. La petita Chiara ja les ha començat a menjar, té la cara plena de xocolata mentre continua devorant més trossos de pera banyats amb Nutella.

Li pregunto què vol dir “massa dolça per als europeus”, és que els europeus només gaudeixen de la música amarga i depriment? Segons Corbett, després de la Segona Guerra Mundial, la composició musical europea va fer un gir. Sembla que la música, especialment a Alemanya, no podia tornar a ser bella després de les atrocitats que hi va haver. Els compositors alemanys es van quedar estancats en un cercle anomenat, segons Corbett, “gueto musical” d’Alemanya, on la música és fosca i tràgica. Durant molts anys, els compositors no han gosat escriure temes alegres, però ara sembla que intenten de sortir del gueto. Corbett és un d’ells i sembla que ha convençut molta gent amb la seva música: els crítics dels diaris nacionals i locals, com ara Die Welt o Stuttgarter Zeitung, parlen entusiàsticament de les seves obres.

Finalitzem la nostra conversa amb cafès. Ens preparem per entrar en el fred vigoritzant posant-nos els abrics gruixuts i els guants. Tots quatre marxem del cafè de Kreuzberg, Berlín, cap a la mateixa direcció. Fins i tot arribo a agafar la mà de la petita Chiara fins al següent encreuament on finalment els nostres camins es separen.