Shopping mania, shopping mania: que aixequi la mà qui, almenys un cop a la vida, no s’hi hagi lliurat… Tot sol, acompanyat, per celebrar un examen, un aniversari o simplement pel desig de comprar alguna cosa, útil o supèrflua.

Després no és tan complicat que la targeta de crèdit s’esmunyi màgicament del moneder per acabar directament a les mans de la caixera: i, et voilà, el joc està fet! I tant se val si es tracta de roba de marca o de coses barates comprades en una paradeta. Per descomptat, si l’objecte que té la difícil tasca de gratificar-nos és un vestit de Dolce & Gabbana, l’últim mòbil del mercat o una bossa de Gucci, les coses canvien. És l’anomenada “compra compulsiva” o “mania consumista”, tal com la va definir per primer cop el famós psiquiatra Kraepelin el 1915 (al qual també devem el nom de la malaltia de l’Alzheimer): el plaer de la compra es transforma en una veritable forma de dependència que produeix sentiments de culpabilitat, vergonya, estrès, problemes en les relacions socials i laborals, problemes familiars i conjugals, a més de problema econòmics greus.

L’informe del 2004 de Càrites italiana-Fondazione Zancan demostra que aquest fenomen també afecta Itàlia, on es creu que “entre l’1 i el 8% de la població adulta està afectada per la compra compulsiva”, i es tracta sobretot de “dones, d’entre els trenta-cinc i els quaranta-cinc anys”.

Qui vulgui ser feliç… que compri!

Els experts del sector fan diversos diagnòstics per a aquesta patologia: es compra per necessitat (“compro perquè em fa falta”), per pur hedonisme (“compro perquè m’agrada”), per anar a la moda (“compro per anar a l’última”) o per respondre a una de tantes claus de lectura psicoanalítica (“compro per suplir una necessitat o una mancança”, “compro per animar-me”, etc.). Aquestes lectures interpreten de diverses maneres la compra descontrolada de béns generalment innecessaris: des d“estratègia que es posa en marxa per alleujar un estat depressiu latent, resposta simple i immediata per a combatre “tristesa, solitud, frustració o ràbia” a canvi de “felicitat, sensació de poder i competència” (J. Lejoyeux), fins a instrument “per aixecar l’autoestima i combatre la frustració i la depressió” (R.J. Faber i T.C. O’Guinn), des de resultat de trastorns de la serotonina una substància segregada pel cervell que, en general, controla la impulsivitat i l’humor fins a maniobra per ”protegir-se d’una por amb un ritus propiciatori. Per exemple, rere la mania, gairebé sempre femenina, de comprar vestits, hi pot haver la por d’aparèixer poc atractiva”. (D. Pasca).

Les compres no són només cosa de dones

Però qui ha dit que la compra irrefrenable i insensata és “cosa de dones”? Un dels grans mèrits dels estudis sobre el comportament humà és la caiguda d’un mite: també els homes han après a utilitzar i a malbaratar els diners en coses sovint inútils i cares, ben bé com el “sexe dèbil”. Un estudi del professor Koran de la Universitat d’Stanford demostra que “el primer lloc del rànquing d’objectes de la “febre de les compres”, pel que fa a les dones, l’ocupen els complements, seguits de cosmètics, sabates i joies; elements que tenen a veure amb la imatge. Els homes, en canvi, prefereixen símbols de poder i de prestigi com ara telèfons mòbils, ordinadors portàtils i màquines per a fer esport”.

Si, amb tot, es volen veure les compres com una malaltia femenina, aleshores és millor fer-ho rient-se’n. A les maníaques de les compres se’ls aconsella I Love Shopping de Sophie Kinsella perquè s’hi reconeguin en les manies iròniques i en les debilitats de Becky, la jove protagonista malbaratadora d’aquella que ha esdevingut una sèrie afortunada (Kinsella també és l’autora de I love shopping en blanc, I love shopping amb la meva germana i I love shopping a Nova York), o Shopping teràpia d’Amanda Ford que, entre anècdotes divertides, tests per a l’autoanàlisi i llistes de comprovació, ensenya a comprar a consciència. En tots dos casos, ens ve al cap el famós diari de Bridget Jones; i les reflexions, senyores i senyors, de segur que no hi faltaran.