El passat 27 de desembre van acabar els terminis per a presentar esmenes al candent projecte de reforma d’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat pel Parlament català amb una gran majoria. El projecte pretén renovar l’Estatut aprovat el 1979, fruit dels complexos compromisos polítics dels anys en què l’estat espanyol mirava d’obrir-se camí cap a la democràcia.

Després de 25 anys, el nou Estatut aspira a un canvi profund en les relacions entre l’Estat i Catalunya i conté molt més que una reforma del sistema de finançament: només cal pensar en la definició de Catalunya com a “nació” o en les reformes en l’administració de la justícia, a més dels aspectes lingüístics. Segurament, però, el tema econòmic és un dels més difícils d’acordar, ja que la proposta catalana suposaria, en cas que s’aprovés, un canvi radical en l’arquitectura financera tan especial de l’Estat espanyol.

Un sistema asimètric que deixa algú descontent…

Actualment, a l’Estat espanyol, hi ha dos sistemes paral•lels de finançament dels organismes territorials: el model foral, propi del País Basc i Navarra, i el comú, en vigor a totes les altres comunitats. En el primer sistema, de tipus confederal, les dues comunitats autònomes recullen tots els impostos i lliuren a l’estat una sola quota, establerta ex ante, que correspon als serveis comuns assegurats des de Madrid (per exemple en el sector de defensa). En el segon sistema, en canvi, l’agència estatal recull els impostos i després redistribueix els recursos segons una sèrie de criteris més o menys transparents que, teòricament, miren de reequilibrar les diferències de renda entre les regions.

Paradoxalment, mentre que en el sistema foral no hi ha cap redistribució, en el sistema comú el problema és el contrari. L’escassa transparència (per bé que, en els últims anys, hi ha hagut avenços) a l’hora de repartir els fons des del govern central cap a les comunitats autònomes fa que les regions amb una renda per càpita més baixa com ara Extremadura o Castella i Lleó acabin tenint més recursos que regions més riques com el País Valencià, les Balears o, precisament, Catalunya. Les peticions catalanes volen resoldre aquesta situació capgirant el sistema actual. D’aquesta manera, una agència autònoma recolliria els impostos i tornaria al govern de Madrid una quota basada en els serveis comuns (com en el sistema foral), a més d’una quota de solidaritat (és a dir, de redistribució) basada en criteris precisos establerts prèviament de manera bilateral. Allò que sembla ben bé un motí, no és més que un sistema inspirat en el model alemany, en el qual els impostos es recullen a nivell regional i, per tant, la riquesa de les regions (basada en els recursos disponibles per càpita) no pot ser modificada per la redistribució. És a dir, la regió més rica continua sent la que té més recursos, la segona continua sent la segona amb més recursos, etcètera.

En altres paraules, la proposta catalana està adreçada cap a una reforma federal de les relacions entre Estat i regions. Per tant no té res escandalosament de nou. El problema neix, en tot cas, del fet que és una reforma “imposada” per una de les comunitats a la resta, sense un debat i un acord unànime que doni legitimitat a un nou sistema. Aquest és el greu dilema del partit socialista, que valora el risc de perdre el dipòsit dels vots catalans per escoltar les veus, internes i externes, que demanen de continuar, un cop més, amb l’estratègia de petites passes. Mentrestant, el general de l’exèrcit espanyol Mena Aguado va ser detingut el passat 7 de gener per haver convidat l’exèrcit espanyol a intervenir si Catalunya obtingués un grau d’independència que “ultrapassés els límits constitucionals.”

Qui mana i qui gasta a les regions d’Itàlia i del Regne Unit

En altres països europeus, el debat sobre l’autonomia i el finançament de les regions és ben viu, encara que els escenaris tot sovint són diversos. Un exemple n’és Itàlia, un país on el govern central té molt de pes, on les regions es financen per mitjà de la participació conjunta en alguns impostos (per exemple l’impost sobre les persones físiques) i la possibilitat d’augmentar, en alguns casos, les alíquotes sobre els impostos. De tota manera, malgrat el discurs aparentment federalista d’alguns partits com la Lega Nord, últimament el govern ha cridat a l’ordre els organismes regionals i locals, n’ha congelat el marge de maniobra quant als impostos i ha imposat límits estrictes a la seva capacitat de despesa reduint-los la transferència de recursos. Tot plegat en nom d’un hipotètic Pacte d’estabilitat que Itàlia, en realitat, fa anys que no respecta.

El resultat? En lloc d’assegurar autonomia fiscal, es garanteixen els privilegis per a les regions més riques (la Llombardia en primer lloc) i temps durs per a totes les altres.

En canvi, la situació al Regne Unit és força especial, ja que és un país tradicionalment centralista i amb un fort pes dels comtats (que gestionen competències clau com ara la instrucció pública), però que recentment viu una tendència d’aprofundiment en el regionalisme. Un regionalisme que veu Escòcia a l’avantguarda amb la institució d’un parlament propi el 1998. Si, tal com es diu a Itàlia, la gana ve menjant, aleshores és clar que els escocesos volen més autonomia en la gestió dels impostos, amb el suport del líder conservador David Cameron, que últimament no es declara del tot contrari a l’idea de convertir Escòcia en un paradís fiscal britànic.