Delegació de competències, federalisme, subsidiarietat, delegació de poders des de l’estat central a les regions i a les autonomies locals… Sembla que als ciutadans els hagi quedat petit el model centralista. Europa té nous interlocutors a banda dels estats, les regions.

Entren en escena les institucions locals, les regions, els ajuntaments i els anomenats organismes de proximitat. Són els actors situts dalt de l’escenari, seguits pels ciutadans, un públic exigent i atent que controla si els diners pagats en forma d’impostos s’utilitzen per respondre a les necessitats de la comunitat. A Europa, creixen arreu reivindicacions autonomistes cada cop més marcades. És el revengisme dels localismes. A alguns territoris els van petits els límits nacionals, fins al punt que s’identifiquen i s’alien amb altres territoris de diversos estats, com és el cas de les euroregions. Tot plegat, pel fet de compartir història, cultura, exigències econòmiques i infraestructures, però també per beneficiar-se d’una cooperació transfronterera, que és una bona opció per a augmentar la competitivitat al mercat europeu. Bèlgica, Alemanya i l’Estat espanyol són un model per a aquells països que, com Itàlia, han encarrilat una reforma federal. Però la resta no s’ho miren de braços plegats: des del Regne Unit arriben senyals d’obertura a posicions menys estatalistes. Els escocesos mateix s’identifiquen més fàcilment amb Europa més que no pas amb el Regne Unit, tot i la contigüitat territorial. “Si Escòcia és tan rica, hem d’aturar la canalització dels nostres recursos cap al ministeri d’Economia de Londres”, afirma Sheena Cleland del Partit Nacional Escocès.

Europeïtzació i regionalització: dues cares de la mateixa moneda

La delegació de competències està estretament relacionada amb la integració europea que destrueix identitats velles a favor de les noves, una de les quals és precisament l’europea. John Osmond, director de l’ “Institute of Welsh Affairs”, ho confirmava a la publicació Alternative Routes to Power, argumentant que la “cultura regionalista” troba les bases precisament en el procés d’integració a la Unió Europea i en la globalització.

La UE no pren cap posició respecte del tomb federalista de gran part dels Estats membre. Amb tot, ajusta les polítiques al nou quadre que es dibuixa, intensificant el diàleg amb les regions i involucrant més nivells de govern. D’aquesta manera reforça les institucions més properes als ciutadans i en rellança la participació. Agafem-ne un exemple evident, quan, al Consell d’Europa, es discuteixen temes que incideixen en la política regional, a més del caps d’estat i de govern, Alemanya també és representada pels presidents dels lands (és a dir, les regions alemanyes).

Ara, mirem-nos amb lupa les regions i el seu funcionament. Són subjectes actius en l’acolliment de la normativa comunitària i participen en la creació de les línies de programació en temes que afecten el desenvolupament local i la despesa dels fons estructurals. Poden dialogar directament amb les institucions comunitàries per mitjà del Comitè de les regions, que, tal com demostra una sèrie d’estudis, duu a terme mesures per a enfortir la democràcia regional i local a la Unió Europea. Junt amb els vents de batalla federalista, bufa la fresca brisa d’associacions regionals europees com ara la la Conferència de les Assemblees Legislatives Regionals, l’Assemblea de les Regions Europees,

el Consell dels Municipis i de les Regions d’Europa, l’Associació de les Regions Frontereres Europees , la la Conferència de les Regions Perifèriques Marítimes d’Europa i la Conferència de les Regions amb Poder Legislatiu . Les polítiques comunitàries, que se centren en els territoris més que no pas en els estats, afavoreixen indirectament el federalisme i la delegació de competències. La política regional comunitària, de fet, s’inspira en un principi de solidaritat, cosa que es pot constatar tant en l’assignació dels Fons estructurals, com en l’existència de programes transfronterers més específics, com ara l’Interreg, als quals la Unió Europea destina un terç del pressupost, mirant de reduir les diferències en el desenvolupament entre les regions i les diferències econòmiques entre els ciutadans.

Diversos models d’emancipació federalista

A Alemanya, la separació de poders està marcada per un sistema de controls encreuats. Els lands, als quals corresponen competències en molts sectors, segueixen la línia de la política regional europea, un sistema de compensació financera entre regions riques i pobres per impedir competències internes. Això no obstant, entre les regions més riques, hi ha qui no paeix bé l’obligació d’haver de mantenir aquest sistema “solidari” (com per exemple Baviera).

A l’Estat espanyol, en canvi, el federalisme queda ben justificat gràcies a les visibles diferències culturals, ètniques, territorials i també gràcies als nacionalismes.

A Itàlia, la delegació de competències també fa sortir els ciutadans al carrer, i no només els de la Lega Nord, que sempre ha fet del federalisme el seu cavall de batalla: “L’Estat ens ha de tornar cinc mil milions”, ha reclamat Renato Soru, governador de la regió de Sardenya (que té més autonomia respecte de les altres regions), al govern nacional. El fet de no haver retornat aquests diners bàsicament, quotes d’IVA i d’IRPF), ha afirmat Soru, obliga Sardenya a endeutar-se notablement, accentuant d’aquesta manera la diferència amb els instruments financers per al desenvolupament de què disposen els ciutadans del nord d’Itàlia i posant també en perill les autonomies regionals.