“Tan federal com sigui possible, tan centralista com sigui necessari”, així s’havia de crear el primer estat federal de l’època de postguerra segons les paraules del primer president socialdemòcrata alemany després de la guerra, Kurt Schumacher. D’acord amb aquestes idees fonamentals es va idear el sistema únic d’estat de la República Federal Alemanya.

Com en totes les democràcies representatives, la divisió de poders a Alemanya es distribueix de manera horitzontal, és a dir, entre l’executiu, el legislatiu i el judicial. Però a més, també es divideix de manera vertical entre el nivell nacional, l’estat federal, i el nivell regional, els lands o estats federats. En aquest cas, la separació de poders és repeteix, i determinades tasques i àmbits polítics són responsabilitat únicament dels lands. Per exemple la “competència en cultura”, és a dir, el poder de decisió en temes de cultura i d’ensenyament, és una competència exclusiva dels lands. En canvi, l’estat federal és totalment responsable de les polítiques fiscal i d’afers exteriors. En la versió alemanya de federalisme, el paper del Bundesrat, la cambra alta i òrgan representatiu dels lands a nivell nacional, és excepcional. La Constitució alemanya estableix en l’article 50 que “els lands… participaran a l’hora d’establir la legislació de l’estat federal i en temes de la Unió Europea“. És per això que el Bundesrat té dret de veto en moltes àrees.

El Bundesrat es va crear originalment, entre altres motius, per a aprofitar les experiències pràctiques dels lands en el moment de modificar les lleis. Per això, tots els estats federats poden decidir i tenen influència. Tot i que aquest fet ha conduït a una gran interrelació de les tasques i responsabilitats; l’embolic de competències i finançaments entre estat federal, lands i municipis és indesxifrable. Aquest és el motiu pel qual la legislació es troba contínuament en un carreró sense sortida. Des de fa anys, els mitjans de comunicació del país es queixen de la “política de bloqueig” i de “l’estancament en les reformes” que dominen Alemanya. També es critica que tan bon punt un partit aconsegueix la majoria al Bundesrat, l’aprofita per a fins partidistes i ja no es preocupa més de les necessitats del land.

Ja fa molts anys que a Alemanya es discuteix sobre com es podria reformar el federalisme. L’expresident del Bundesrat Dieter Althaus ja va proposar l’any 2003 en una entrevista amb el diari del Parlament alemany Das Parlament, “disminuir el nombre de lleis estatals pendents d’aprovació i reforçar les competències dels lands”. Per al senyor Althaus el federalisme no és només proximitat als ciutadans. Per això ell exigia més transparència: “les ciutadanes i els ciutadans haurien de poder saber més fàcilment de qui és la responsabilitat.“

La reforma del federalisme ja havia d’estar acabada a finals del 2004, però l’intent va fracassar. Des que una gran coalició de l’SPD, entre el Partit Socialdemòcrata, i la CDU, la Unió Cristianodemòcrata, governa el país, el camí per a un nou intent sembla més lliure perquè la coalició disposa d’una majoria suficient al Bundesrat. Després que els presidents dels lands manifestessin la seva aprovació d’una reforma durant una trobada el 15 de desembre de l’any passat, la cancellera alemanya Merkel va afirmar: “ara anem pel bon camí”. Després de l’aprovació de la reforma caldrà discutir el futur del sistema de finançament entre l’estat federal i els lands. Aquest tema és tan polèmic que va ser exclòs de les negociacions per a la coalició des del principi. A més, la reforma no només ha de tenir en compte aspectes “pràctics” com la responsabilitat de la seguretat nacional, la reforma educativa, així com també les competències d’ensenyament o la llei de finançament coneguda com a Hartz IV. A part d’això hi ha una qüestió molt més important: quina forma ha d’adoptar el federalisme a l’Alemanya d’inicis del segle XXI? Ha de ser un federalisme “cooperatiu”, que destini una compensació econòmica als lands econòmicament més dèbils de l’est i del nord, o un federalisme competitiu, on d’acord amb el reglament cada land sigui responsable del seu propi futur?

El Model de Suïssa

Hi ha 23 estats federals en tot el món. Alguns són una unió de diferents estats, com Brasil o els Estats Units; altres estan formats per províncies (Canadà o Pakistan), per regions (Bèlgica), o com Rússia, per diferents unitats (per exemple ciutats, regions i repúbliques). Tenir una llengua i una cultura en comú, com en el cas d’Alemanya o d’Estats Units, proporciona una certa cohesió. Però en països com l’Índia, que reconeix 21 llengües, o Suïssa, on l’alemany, el francès, l’italià i el romanx són llengües oficials, també s’ha aconseguit trobar punts en comú i oferir una cohesió. Suïssa podria ser especialment útil com a model per a la Unió Europea, perquè en política, a banda dels ciutadans, decideixen principalment els cantons. Totes les àrees que en la Constitució no s’atorguen a l’estat són competència dels cantons.