Flandes va aconseguir un parlament propi el 1989. Ara, l’europarlamentària Frieda Brepoels, vol que els beneficis del traspàs de competències s’efectuïn també a la resta d’Europa.

Quins són els beneficis del regionalisme a Europa?

La principal contribució de les regions al procés d’integració econòmic europeu és la seva diversitat cultural; corregeixen el dèficit democràtic dels mecanismes institucionals europeus, redueixen les tensions nacionals internes, donen solucions transfrontereres i, sobretot, apropen els ciutadans a les estructures de presa de decisions.

Les regions estan representades adequadament a nivell europeu?

Per ara, les regions no tenen una gran participació en el procés de presa de decisions europeu. No se’ls dóna la importància que haurien de tenir. La raó és la seva vasta diversitat, que és, és clar, una característica de les diferents regions. Això fa possible que alguns governs centrals lluitin pels seu poder exclusiu. Les millor decisions a favor del paper de les regions a Europa es van prendre a Maastricht [el 1992], per crear un comitè de les regions i per la seva presència al Consell de Ministres, a més de l’avantprojecte de constitució – principalment perquè les reconeixia com a part dels Estats membre. En el futur, crec, com a primer pas, hem d’evolucionar per esdevenir una “Europa amb regions”; una Europa on les regions participin plenament en el procés de presa de decisions.

La por a un traspàs de competències, suposa un gran problema per a Europa, i particularment en el cas de Bèlgica?

Crec que, en general, els Europeus no tenen por del regionalisme, és a dir, creuen en els avantatges polítics i administratius del govern i l’autoritat regional. Evidentment, els governs i les administracions centrals tendeixen a voler el poder per a ells, però no poden atirar la naturalesa evolutiva i la sobirania nacional: aquesta ha canviat considerablement arreu d’Europa. Gairebé totes les constitucions europees es decanten cap a una descentralització; fins i tot algunes constitucions europees de l’est – on la idea de la recent reconquesta de la sobirania nacional és molt diferent a la nostra – han pres la mateixa ruta. Aquesta evolució colossal ha estat recolzada per la constant aprovació democràtica per part de la gent d’Europa, que al mateix temps senten que la democràcia real requereix tota la participació dels ciutadans. Aquesta confiança en el regionalisme s’ha mostrat especialment forta a Bèlgica.

Com es pot evitar que aquesta evolució, que apropa la democràcia als ciutadans, no es converteixi en una eina o una justificació per al separatisme o el nacionalisme?

Si el govern europeu pot ser entès com una responsabilitat col•lectiva de les institucions europees, les autoritats nacionals, de les institucions regionals i locals i dels interessos privats ben organitzats, el debat de la sobirania nacional i els separatisme es podria evitar. Intentar mantenir els parlaments regionals fora del circuit europeu, per exemple, o mantenir les regions fora del Consell de ministres és segurament contrari al significat real i als valors tradicionals de la nostra societat i herència europees. La sobirania nacional és una noció del segle XVIII, no pot ser la base fonamental del futur d’Europa.