El “país pla” que tant estimava Brel ha celebrat darrerament els seus 175 anys d’existència i els seus 25 anys de federalisme. Entre la Constitució de 1831 i la de 1993, l’estatus dels idiomes s’ha transformat radicalment, i Bèlgica ha passat de ser un Estat unitari a un Estat federal. Quan va assolir la seva independència, el 1830, el govern va proclamar la “llibertat d’ús de les llengües”. Ràpidament, però, el francès comença a utilitzar-se com a única llengua oficial reconeguda, malgrat el fet que la major part de la població belga tenia com a llengua materna o bé el neerlandès en la seva forma dialectal (flamenc, brabançó o limburguès), o bé un dels idiomes derivats del llatí (való, picard, lorenès…). Per què el francès? Per les elits dirigents, la llengua de Molière encarnava un factor d’unitat nacional i d’independència enfront dels Països Baixos, al mateix temps que gaudia d’un gran prestigi, atès que era la llengua de la Llum. La negació de reconeixement dels dialectes parlats per la població, i especialment dels dialectes del neerlandès, conduiria al cap del temps a greus discriminacions, que van ser la terra de cultiu del ressentiment flamenc respecte a la llengua francesa.

Bilingüisme oficial

L’any 1873 constitueix una data important, ja que estableix el reconeixement legal del bilingüisme al regne de Bèlgica. Després de 1919, la majoria dels flamencs desitjava que el neerlandès es fes servir a l’administració, a l’ensenyament i a les universitats; d’aquí que se signés el compromís de “partició lingüística de 1921”. El govern reconeix l’unilingüisme territorial i crea tres regions lingüístiques: Flandes, on es parla neerlandès, Valònia, on es parla francès, i la regió de llengua alemanya.

A partir dels anys 1960, les querelles comunitàries entre flamencs i valons es van multiplicar. Es van alçar veus al sud del país que clamaven per una major independència de Valònia en matèria econòmica, quan les reivindicacions flamenques d’aquesta època es referien sobretot a qüestions culturals. Així va ser fins el 1962, amb l’aprovació d’una vegada per totes de les lleis Gilson, que estableixen definitivament la frontera lingüística entre Flandes i Valònia i preveuen l’“acomodació” per als flamencs i valons que residien en comunes mixtes anomenades comunes de facilitats.

Unilingüisme territorial

L’assumpte de l’escissió de la Universitat Catòlica de Lovaina, el 1967, desemboca en una greu crisi política. Caldrà esperar les reformes constitucionals de 1970-1971, i després les de 1980 per transformar Bèlgica en un Estat comunitari i regionalitzat, i també les de l’1 de gener de 1989 i del 15 de febrer de 1994 per convertir-la en un Estat federal. El principi de la separació territorial de les llengües se segella amb la divisió del país en quatre zones o regions lingüístiques.

Bèlgica compta avui amb tres llengües oficials: el neerlandès, el francès i l’alemany; tres comunitats: la comunitat francesa, la comunitat neerlandesa i la comunitat germanòfona i tres regions: la Regió flamenca, la Regió valona i la Regió de Brussel·les-Capital. El 1980 es van definir les competències de les regions: ordenació del territori, allotjament, política econòmica. L’ensenyament forma part de les prerrogatives comunitàries des de 1988. El 1993, el govern federal els assigna també l’agricultura, el comerç exterior, els programes socials, i augmenta els mitjans financers dels governs i els parlaments comunitaris i regionals. Des del 2001, les competències financeres s’han tornat a veure reforçades.

S’estima que, sobre deu milions d’habitants, un 60% parlen neerlandès i un 40% parlen francès. Una minoria d’aproximadament 67.000 persones parla la tercera llengua, l’alemany. Actualment, mentre que els partits francòfons reclamen un status quo institucional, els partits flamencs, que tenen al seu favor el dinamisme econòmic de la regió de Flandes i que tenen l’empenta del seu partit d’extrema dreta, Vlaams-Blok, que obté prop del 30% dels vots, reclamen més independència i fins i tot advoquen pel separatisme. Vist el cas, si Bèlgica té problemes amb tres llengües, com es pot esperar l’èxit d’una Europa que en té 20?

Llengües a part

França, que té com a única llengua oficial el francès, estableix a la Llei Toubon del 1994 el caràcter obligatori de l’ensenyament en francès. Idiomes regionals com el bretó o el cors, que s’ensenyen a certs centres escolars, no gaudeixen del reconeixement oficial i França segueix refusant ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, que defensa el dret imprescriptible de practicar una llengua regional en la vida privada i pública. A l’Estat espanyol, la Constitució de 1978 reconeix com a llengües cooficials, a les regions corresponents, el català, el basc i el gallec, en igualtat amb el castellà. De la mateixa manera, al Regne Unit el scot i l’escocès són reconeguts com a llengües oficials a Escòcia, així com el gal•lès a Gales. Tots aquests idiomes regionals s’ensenyen a les escoles i es fan servir en l’administració al mateix nivell que l’anglès.