Piergiorgio Rosetti té 31 anys. Els dos últims anys els ha passat a Palestina vivint en contacte estret amb la població dels territoris ocupats. Ha passat les vacances de Nadal a casa seva, a Itàlia, i ha aprofitat per convidar Cafè Babel. A can Rosetti, Piergiorgio, la seva xicota Kristine i el seu germà Riccardo ens han atès amb un sopar excel•lent.

Por i hospitalitat

“Pensava que em tallarien el coll, però no va anar així. Tenia molta por, quan vaig posar els peus a Palestina per primer cop el 2003 però aviat vaig descobrir explica Piergiorgio Rosetti durant el sopar que fins i tot els líders dels partits més extremistes no són com te’ls esperaves i l’hospitalitat de la gent és el primer que et reconforta”. Acabats de sopar, la trobada pot continuar tranquil•lament. Rosetti és voluntari d’Operazione Colomba una associació no violenta per la pau que actua a diverses zones de guerra, des de Kosovo fins a Xiapas, passant per Israel i Palestina, òbviament. En qualitat de cascos blancs, duen a terme una operació contínua de suport, documentació i informació de la vida quotidiana als territoris ocupats. Rosetti precisa que “en tots els conflictes, la presència de civils internacionals evita actes de violència molt greus perquè els militars estan obligats a comportar-se de manera més humana”. Les nombroses històries de vida quotidiana que explica no deixen de denunciar els episodis de violència que pateixen els palestins: enverinament de les pastures, amenaces, pallisses, petites vexacions quotidianes… Tot seguit, afegeix severament: “Malauradament els soldats israelians, que haurien de garantir la seguretat de tots els habitants de Cisjordània (colons, palestins, civils internacionals), tot sovint no ho fan”. A això s’hi suma la construcció del mur, el traçat del qual passa, en molts punts, pels territoris palestins i que “prenent terra i abatent les oliveres dels pagesos, fa que la difícil vida dels palestins esdevingui encara més precària”.

Viure separats, mirar de retrobar-se

Rosetti és una persona molt tranquil•la, però s’encén explicant les històries; és una riuada d’esdeveniments. Des de la represa de la segona intifada, les condicions de vida han empitjorat: els colons i els palestins viuen separats. Les colònies han estan tancades i s’hi ha prohibit l’accés als palestins, de la mateixa manera que els colons tenen la prohibició d’entrar als territoris palestins. “Hi ha un mercat negre de treball que permet un mínim de contacte afegeix lúcidament, però, tendencialment, cada un dels grups viu la seva vida”. I tot i així hi ha qui mira de compartir els patiments de la guerra. Una iniciativa a la qual dóna suport especialment és la del Parents circle, una associació que aplega més de 500 famílies israelianes i palestines amb un trist denominador comú: un parent mort durant el conflicto; però també un noble objectiu en comú: deixar de banda l’odi per prendre plegats un camí basat en el diàleg i en la comprensió recíproca.

Em demano com deuen percebre, les dues comunitats, la presència de la Unió Europea; Rosetti sembla sentir una absència: “els colons, deixant de banda la minoria extremista, reconeixen en la UE un mercat important per als productes agrícoles israelians, mentre que els palestins saben que és la seva principal font d’ajut econòmic”. A més de la dimensió econòmica, però, també hi podem observar una “manca d’estratègia geopolítica, un projecte concret” per part de la Unió Europea. Ja és tard i el cansament es fa notar, però encara continuarem una mica més.

Els Cossos Civils de Pau Europeus per la cooperació

Tot sovint es critica la presència dels pacifistes als territoris en guerra. A vegades es dubta de la seva motivació i se’ls pinta com a gent moguda per la recerca d’aventures i la fugida d’unes societats on no s’hi troben bé. “Què t’ha empès a marxar?”, li demano a Rosetti. “L’estímul moral ha estat una empenta important, però s’hauria reduït a una solidaritat momentània si no m’hagués adonat de la necessitat d’una revolució cultural que s’oposés a una òptica tan antiquada. Entre la guerra i la diplomàcia cal contemplar la intervenció no armada en les zones en conflicte”. Per Rosetti, de fet, els Cossos Civils de Pau Europeus han d’esdevenir instruments de política exterior, i insisteix en la seva capacitat d’adaptar-se a les diverses situacions i de desenvolupar microprojectes de cooperació. A més, a les zones de guerra, “als ulls del personal de formació civil, hi ha certs comportaments dels militars enver els habitants que resulten incomprensibles i injustificables. I a la inversa, hi ha observadors de formació militar que desenvolupen comportaments psicològics de solidaritat i de justificació que van en detriment dels més dèbils que pateixen les conseqüències del conflicte”. El cap se’ns en va cap a Alexander Langer, de qui Rosetti és admirador. Langer va ser president de la delegació del Parlament Europeu per a les relacions amb Albània, Bulgària i Romania i sempre ha mantingut la idea que els Cossos Civils de Pau poden controlar millor les dinàmiques violentes en els conflictes de tipus ètnico-religiós que no pas les operacions tradicionals de manteniment de la pau. “La idea que els cossos civils professionals es puguin utilitzar com a instruments de política exterior que substitueixen els militars pot molestar”, però és bàsica per a posar al centre de l’acció la tutela dels civils en zona de guerra, remarca Rosetti. També creu que el Parlament Europeu, últimament, ha estat més previsor últimament que altres cops, ja que, en altres ocasions, ja ha hagut de fer cara al tema dels cossos civils, i pronostica que s’anirà fins al fons de la qüestió.

A còpia de parlar, ha caigut la nit, i fins i tot l’esmorzar-dinar que hem fet arriba a la fi. Les discussions al voltant dels Cossos Civils de Pau continuen. la Constitució europea congelada contemplava la institució d’un cos voluntari europeu d’ajuda humanitària. Si després s’arribarà fins al fons de la qüestió, no ho podem saber.