Stary Smokovec, Eslovàquia. El cel blau, sense cap núvol, s’estén sobre la zona d’alta muntanya més petita d’Europa pel que fa a superfície. És l’alt Tatra. Les altes muntanyes de fins a 2632 metres, als afores de Poprad, sobresurten com un puny per sobre de l’horitzó. Falten pocs minuts per les dotze quan Victor Beranek, de 54 anys, se situa davant de l’estació de Hrebiennok i dirigeix les seves primeres paraules a la gent que hi ha reunida: “¡Estimats camarades!” Fa una petita pausa, “ai, perdó, això és d’un discurs antic”, afegeix i espera que la gent pari de riure. Llavors dedica una calorosa benvinguda a tots els participants i espectadors del Sherparalley, la competició anual de traginers. Aquest any l’objectiu és superar els 800 metres que hi ha fins la cabana de Terry situada a 2015 metres d’alçada. Dues hores abans ja hi havia els primers participants per carregar les motxilles. N’hi ha alguns que lliguen a la motxilla d’un metre i mig begudes refrescants en ampolles de plàstic de colors cridaners i bosses plenes de carbó. Amb una bàscula es comprova que la motxilla tingui el pes exacte segons si el traginer és un home, 60 quilos, o una dona, 20 quilos.

Esperit olímpic

Aquesta competició té molta tradició. Tot va començar fa 21anys quan l’alt Tatra formava part de la desapareguda Txecoslovàquia i el govern central de Praga era encara comunista. Els membres del servei de salvament d’alta muntanya abastien periòdicament els habitants de les cabanes fent rondes a peu, carregats amb viandes i carbó. En aquell món d’homes no era estrany que a la taberna, entre cervesa i cervesa, es parlés sobre la capacitat de càrrega i velocitat de cadascú. Fins que un dia Victor Beranek va decidir organitzar la primera competició oficial de traginers en què van participar 8 homes. “Només volíem saber qui era el millor d’entre tots nosaltres”, explica. Encara avui, el quatre vegades campió del Sherparalley no es conforma a fer només el discurs de benvinguda. A les 12 en punt ell i els altres participants, 36 homes i 13 dones, es dirigeixen cap al bosc iniciant el recorregut cap al cim.

Poc després, corrent entre avets vermells, no queda gran cosa d’aquell ambient distès i jovial. Els traginers, concentrats en el seu objectiu, miren el terra tou, cobert d’arrels que sobresurten de la terra. La llum travessa lànguidament les corones dels arbres i qualsevol pas en fals podria tenir conseqüències fatals. Aquí comença el primer ascens realment complicat. Els traginers pugen per un pendent de 400 metres com si fossin les perles d’un collar que els estira cap amunt. L’esperit olímpic és el que motiva els participants. “En un 70% es tracta fonamentalment de resistir el dolor de suportar el pes de la càrrega” afirma esbufegant Ivan Manga de 25 anys, que participa per primera vegada en la competició, tot i tenir una àmplia experiència de diversos anys traginant càrregues per l’alt Tatra. Deixa la motxilla a terra i s’eixuga la suor del front mentre els altres competidors passen de llarg. “T’has d’organitzar bé la carrera i conèixer els llocs on pots descansar, perquè sinó al final les cames t’acaben passant factura”.

25 cèntims el quilo

El Sherparalley és un esdeveniment únic a Europa. Els traginers que porten viandes a les cabanes d’alta muntanya ja només existeixen al Tatra. Als Alps o en altres zones d’alta muntanya, a les cabanes allunyades de les rutes i camins accessibles, els aliments els arriben per via aèria mitjançant helicòpters. És més ràpid i bastant més econòmic. Al Tatra els traginers acostumen a rebre unes 10 corones eslovaques per quilo ( 25 cèntims). Per tant, el Sherparalley també és una bona manera per als habitants de les cabanes d’estalviar-se despeses perquè veuen que en un sol dia es poden proveir d’un terç de la tona d’aliments de franc.

La imaginària cadena de perles que abans formaven els traginers ja s’ha dissolt. En un tram llarg amb un pendent lleuger ja només es veuen unes quantes bosses blanques de carbó entre l’espessor verda dels arbustos. Només quan arriben a l’últim tram de l’ascens, format per una paret de pedra gris i dreta, els participants es retroben. En aquest tram, aprofiten la més mínima corba per poder fer una petita pausa i agafar aire mentre aprofiten les últimes gotes de beguda isotònica. A Ivan Manga també se li ha acabat l’aigua. En cada pas li apareix un gest de dolor a la cara degut al cansament acumulat a les cames. La respiració pesada es barreja amb expressions de ràbia continguda. “Ja em puc oblidar de guanyar”, afirma resignat mentre es mira les seves pròpies cames que tremolen d’esforç i d’esgotament.

Diplomes, gerres de cervesa i medalles

Però quan apareixen els primers espectadors, sobre el penyal que hi ha per damunt dels seus caps, i el vent els porta els crits d’ànim reclamant un darrer esforç, el dolor i l’extenuació perden importància. A pas lleuger, Ivan Manga passa la darrera roca entre els crits ensordidors de la gent i creua la meta amb un somriure dibuixat a la cara. El cronòmetre dels jutges marca el seu temps: 1 hora i 55 minuts, sisena plaça. “ Ara una cervesa”, comenta tot i el cansament mentre deixa caure la pesada càrrega que porta sobre l’esquena i desapareix cap a la cabana de Terry.

Mitja hora més tard també creua la meta tranquil•lament Victor Beranek. D’aquí a una hora, quan arribi l’últim participant, presentarà la cerimònia d’entrega de premis. Reparteix diplomes, gerres de cervesa, medalles i als guanyadors els dóna un trofeu de fusta amb la figura gravada d’un petit castor. El més important, tanmateix, no són els premis ni el rècords: “El més bonic del Sherparalley és que, un cop l’any, tots ens reunim aquí a la muntanya i ens ho passem bé”.

Quan Malicky pugi al telefèric en direcció cap a Stary Smokovec passarà pel costat del cartell que informa de les diverses rutes d’excursió. Per arribar a la cabana de Terry es calcula un temps de 2 hores i 45 minuts. Lleuger d’equipatge, però, per descomptat.