El polonès és com el rus després d’uns quants vodkes. O en tot cas això és el que afirmava el meu antic company d’escola Kostja de la ciutat de Selenogradsk, a la regió russa del Kaliningrad. Ell, com a rus, se sentia molt segur de sí mateix. Una vegada em va explicar que es va trobar un polonès. A base de vodkes les barreres idiomàtiques que els separaven van desaparèixer: s’entenien.

Uns anys més tard em trobo en un autocar anant d’excursió amb 50 estudiants Erasmus des de la ciutat txeca de Brünn cap a la polonesa Cracòvia. A la frontera amb Polònia comença el brogit per a les orelles. La ràdio emet una allau de consonants sibilants i nassals. Encara que sembli impossible, de tant en tant irromp alguna paraula familiar. Per un instant n’estic segur: el polonès és com el txec, però amb una mala rebuda.

“L’eslau antic” com a llengua comuna

Així és com tot sovint es produeixen malentesos entre els parlants de les llengües eslaves. No és estrany trobar-se amb un “fals amic”, és a dir, una paraula que sona de manera semblant en les dues llengües, però que té un significat ben diferent en cada una de les llengües. Malgrat això, les similituds entre les actuals llengües eslaves són sorprenents. Els lingüistes parteixen del fet que fins al segle XII tots els eslaus, des de Ljubljana fins als Urals, parlaven dialectes regionals d’una llengua comuna, l’“eslau antic”. L’arribada dels hongaresos i la conquesta dels francoalemanys van separar els eslaus de la zona dels Balcans dels seus “germans” del nord. El polonès, el txec, l’eslovac i el sòrab es van desenvolupar convertint-se en llengües eslaves occidentals independents.

De totes aquestes llengües, el polonès era la que tenia més influència. Amb la unió del Reialme polonès i del ducat de Lituània en la República de la Corona polonesa i Lituània l’any 1569, el polonès es va convertir, juntament amb el llatí, en la llengua de l’administració en gran part de l’Europa de l’est. En l’època d’esplendor de la república al segle XVII, el “Segle d’Or”, onze milions de persones vivien sota domini polonès. I tot això en una zona que actualment comprèn Ucraïna, Bielorússia, els Països Bàltics i Polònia.

El polonès era un símbol d’estatus social

Malgrat que els polonesos representaven una minoria davant d’ucraïnesos, bielorussos i lituans, la llengua i la cultura poloneses es van expandir de pressa. Com que parlar polonès era un símbol d’estatus social, la burgesia nacional es va “polonitzar.” També fora de les zones de domini polonès anava augmentant una alta classe social de parla polonesa entre poblacions que parlaven altres llengües.

L’any 1791 la República de Polònia i Lituània va aprovar una Constitució que introduïa la divisió de poders i assegurava més participació política a camperols i ciutadans. Els estats veïns amb règims autoritaris, Àustria, Prússia i Rússia, tenien por de les noves llibertats dels polonesos i van intervenir fins i tot militarment i van vèncer Polònia. El 1795 va ser l’any de la fi d’aquest estat.

Per aquest motiu Polònia es va trobar sota domini estranger d’alemanys i russos fins al final de la Primera Guerra Mundial. Als polonesos només els va quedar la seva llengua i la seva cultura per a mantenir la identitat nacional. Les idees (trans)nacionals i romàntiques del paneslavisme del segle XIX i principis del XX mai no van arrelar realment entre els intel•lectuals polonesos. Els paneslavistes volien reunir tots els eslaus en una unitat política i cultural. Però els tsars russos van utilitzar aquest moviment com a instrument per a la difusió del seu poder a l’Europa central i de l’est. Com a conseqüència, els polonesos veien el paneslavisme com la ideologia d’una potència ocupadora ja que els paneslavistes reivindicaven l’alliberament del poble eslau a través dels russos, mentre que una gran part dels polonesos claudicava sota el jou justament d’aquest “alliberament rus”.

L’esperanto de l’est

El paneslavisme va fracassar. I les llengües eslaves encara avui s’allunyen les unes de les altres, perquè la gent viu en nacions i se sent vinculada a les llengües administratives corresponents. I d’aquesta manera els silesians parlen a les dues bandes de la frontera més aviat polonès o txec que no pas els seus dialectes regionals. Els serbis i els croats consideren important utilitzar paraules regionals i oblidar la seva antiga llengua comuna, el serbocroat. I tretze anys després de la “Revolució de vellut” els nens txecs de Praga tenen problemes per entendre les venedores eslovaques.

Actualment, els eslaus són presoners de les seves llengües després d’un segle de nacionalismes? Per a alguns el somni del paneslavisme encara podria convertir-se en realitat. Fa quatre anys el lingüista eslovac Mark Hucko va crear l’“eslovio”, “l’esperanto de l’est”. L’eslovio aporta paraules i la gramàtica de les llengües eslaves a les denominacions comunes més petites. Però això que tots els eslaus parlin algun dia la mateixa llengua de moment encara és una fantasia. Si un rus i un polonès volen parlar depenen de l’anglès… o del vodka.