Tahar Ben Jelloun viu des de fa dècades amb un peu a Tànger i l’altre a París. Amb “Partir” (Marxar), la seva nova novel•la, evoca la melancolia, l’espera i un indret que segur que és millor. Fent servir com a pretext la publicació del seu llibre el mes de gener passat, ens vam trobar al Café de Flore, a París, a l’hora en què les icones literàries i “les estrelles de pacotilla” assaboreixen el primer cafetó del dia, amb gestos vacil•lants i amb els ulls encara endormiscats. La sala, plena de bancs folrats de cuir vermell i atapeïda de miralls a l’estil Art déco, s’impregna d’una llum daurada i d’una remor matinera. Captivat per les volutes que forma el pòsit del meu cafè de 4,40 euros, aixeco el cap i miro cap a la porta de l’establiment. Taher Ben Jelloun acaba de creuar-ne el llindar, i porta un barret de feltre verd. Sense dubtar-ho, ve directe cap a mi i s’asseu. Té una mirada penetrant i un somriure benèvol que s’insinua rere una barba blanca curta. “Som en una vitrina de gent que es mostra”, em diu amb complicitat. “Quan vaig arribar a París venia molt sovint aquí. Ara ja no vinc gairebé mai. S’ha convertit en el lloc on la indústria de l’espectacle es promociona”.

Francoriental

Ben Jelloun va néixer a Fes l’any 1944, va rebre una educació francòfona i va ser professor de filosofia a Tetuan. L’any 1971 va marxar del Marroc i es va instal•lar a la capital francesa per dur a terme una tesi de psicologia. “La meva educació no es va basar en el model aràbic dels instituts o de l’ensenyament de pensament islàmic, contraposat al pensament universal. Aquesta va ser la raó per la qual vaig decidir marxar. Així doncs, no em defineixo com a un escriptor exiliat. Tot i que he viscut moments difícils, mai no he tingut la sensació de no poder tornar al Marroc, mai no he sentit que m’esborressin el camí de tornada cap al meu país natal”. A la París de després de 1968 s’hi sentia còmode i va començar a familiaritzar-se amb les rúbriques dels llibres del diari francès Le Monde. L’any 1973 va publicar la seva primera novel•la, “Harruda”. “No sóc un autor àrab ja que escric en francès. Per a mi, és un honor expressar-me en una llengua estrangera que domino, encara que la meva imaginació conté empremtes de la civilització oriental”.

La mirada del meu interlocutor costa d’interpretar, i la nostra conversa està marcada pel pudor. En Ben Jelloun va ser acusat, quan era estudiant, d’haver participat en els aldarulls de 1965 a Casablanca i el van enviar dos anys a un campament disciplinari de l’exèrcit marroquí. Des d’aquell moment, l’autor de “La nit sagrada”, premi Goncourt l’any 1987, ha mantingut una relació ambivalent amb el seu país natal. “Diguéssim que sento un amor expectant pel Marroc. Em mantinc lúcid i crític, una actitud pròpia de tot escriptor. Però el que és irrefutable és que el país va molt millor ara que deu anys enrere. Els periodistes no es cansen de criticar i de dir que els signes de progrés no són prou significatius, però jo penso que Mohammed VI ha aconseguit trencar amb tot allò que havia fet el seu pare, Hassan II. Ha dut a terme una tasca que mai abans cap altre cap d’estat havia aconseguit: permetre que el seu poble fos testimoni de tots els anys de repressió i de les injustícies viscudes per tal de poder trencar amb aquest passat”. Es tracta d’una evolució positiva que no fa desaparèixer el desig d’evasió dels joves marroquins. “Durant els últims quinze anys, cada cop més joves que, tot i tenir estudis, tenen poques possibilitats de triomf al Marroc, decideixen venir a Europa. Tenen una sola obsessió: tot allò que no poden aconseguir al Marroc, ho aconseguiran a l’estranger”.

Sí a Turquia i sí al Marroc

La immigració clandestina és l’eix central de la trama de la nova obra de Ben Jelloun i serveix de pretext a una lente descente aux enfers (baixada lenta als inferns) del seu heroi Azel, exiliat marroquí a Barcelona. La mort mediàtica de clandestins africans als enclavaments territorials espinosos de Ceuta i Melilla han recordat a Brussel•les que és urgent trobar una solució veritable al problema de la immigració. Sobre això, Ben Jelloun deplora “que no s’ha fet cap política comunitària que s’hagi definit clarament contrària a l’exclusió i a la repressió”. Segons ell, alguns Estats membre dirigeixen millor la qüestió de la immigració que d’altres. “Suècia, per exemple, té una bona actitud respecte la immigració. Possiblement perquè no ha mantingut lligams històrics amb cap país de l’Àfrica”. Per a Ben Jelloun, que col•labora sovint a La Repubblicca italiana i a La Vanguardia de Barcelona, Europa és una “oportunitat formidable. Tanmateix, els ciutadans no s’adonen de la sort que tenen de viure en nacions on hi ha pau, seguretat i riquesa. Són nens i nenes malacostumats que haurien de donar les gràcies als seus avantpassats, els quals van sofrir per tal de poder-los donar una entitat basada en la llibertat, en la democràcia i en el respecte dels individus”. Una intercessió vibrant que no li impedeix reconèixer que hi ha obstacles. “Però una vida anodina, és la mort”, s’afanya a afegir.

Pel que fa a les perspectives d’ampliació, “si els països de l’est formen part d’Europa, també s’ha d’acceptar l’annexió de Turquia i del Marroc. El Marroc és un país legítim per passar a formar part d’Europa. A més, té molta afinitat i una llengua que es parla al continent” diu el meu convidat. “Per altra banda, si Algèria no hagués assolit la independència, avui dia seria europea. I, de fet, els dos enclavaments espanyols en territori marroquí, Ceuta i Melilla, són físicament europeus. Aleshores, per què no ho pot ser el Marroc?”. Si bé Ben Jelloun no espera que es produeixi una integració idèntica a la que va tenir lloc amb els membres fundadors de la UE, sí que imagina que una obertura mediterrània com aquesta serviria per a “arreglar el problema de la immigració clandestina i segar l’herba sota els peus a l’islamisme i al fanatisme”.

“Partir” (Marxar) de Tahar Ben Jelloun, Gallimard, 270 pàgines, 17,50 €.

Publicació prevista el pròxim mes de setembre del 2006 a Espanya (Edicions 62), Itàlia (Bompiani Milan) Allemanya (Berlin Verlag) i Suècia (Alphabeta).