Un dia de feina normal per a mi comença amb un cafè i amb el diari International Herald Tribune (IHT), igual que per a molts altres periodistes, empresaris, polítics i tot tipus de professionals arreu d’Europa. Quan ens reunim tots en alguna conferència europea o en alguna convenció, sovint parlem de l’IHT com si es tractés del nostre diari comú, de la mateixa manera que es parla del Frankfurter Allgemeine Zeitung a Alemanya, del Wyborcza a Polònia, o del New York Times a Estats Units. Ens molesta que la seva qualitat empitjori, aplaudim alguns articles i en critiquem d’altres, o bé establim una discussió sobre algun d’ells. Tot sembla molt normal, però passem per alt un petit detall: que aquest diari amb èxit a escala europea, no ha estat mai creat a Europa sinó que ve d’Estats Units, o, per ser més exactes, d’ençà que el New York Times va comprar les accions del Washington Post, ve de Nova York.

La situació de l’IHT pot ser que fos normal durant els anys 1950, quan l’Europa continental va haver de recuperar els costums i de reconstruir les institucions destroçades durant el caos dels anys 1930 i durant la posterior guerra. Però avui dia, continua sent normal? Si t’atures a pensar-hi, t’adones que és ben estrany. La comunitat transnacional més important del món, interconectada a nivell polític, institucional, econòmic i social, no té un diari propi.

La llengua podria ser considerada com una mena de justificació d’aquest fet, però “una mena” és l’element clau en aquesta frase. Si els americans poden publicar un diari que l’elit europea llegeix gairebé a nivell universal, per què no poden fer el mateix els europeus? És per què cada país, nació i llengua sempre ha tingut premsa pròpia? Aquesta és l’explicació habitual. I és una bona raó, però no és una raó de prou pes. La llengua és un obstacle evident. Tots donem molta importància a la protecció de la nostra llengua materna. No només a nivell intel•lectual (perquè som conscients del valor de tenir una identitat), sinó també a nivell emocional – perquè ens sentim lligats a la nostra llengua. Això significa que, fins i tot les generacions de joves europeus, que a l’hora d’establir contactes internacionals llegeixen i escriuen en anglès de manera natural, quan es tracta de rutina diària prefereixen llegir i escriure en la seva pròpia llengua. En principi, això no té res de dolent, però la cosa no es queda aquí. Quan llegim en la nostra llengua, preferim llegir sobre la regió en què domina aquesta llengua. Aquesta tendència és clara en el cas de la premsa polonesa. A les redaccions de la majoria de diaris polonesos, els assumptes europeus encara es troben a la secció d’assumptes externs. Europa ja no ens és externa, però encara no la considerem la nostra terra natal. No hi ha una societat europea i, en realitat, tampoc no hi ha una opinió pública europea.

Es pot seguir construint una Europa comuna, una identitat europea, una Comunitat Europea, el nucli d’una nació europea sense una opinió pública europea? Jo crec que no. Hi va haver un moment en la història en què es podien construir països, nacions i identitats des de dalt de tot, és a dir, començant pel govern, baixant cap a les comunitats, fins arribar als individus. Tanmateix, avui dia això ja no és possible, tal com ha posat de manifest el rebuig al tractat constitucional.

Si no es va aconseguir donar suport a la Constitució Europea i si es va aturar la idea de crear una identitat política europea va ser perquè no es va involucrar l’opinió pública europea en el procés de creació d’aquests projectes. No se la va involucrar perquè, per començar, mai no ha existit tal opinió pública. L’elit política europea va aconseguir fer una proposta de tractat constitucional. Però, després, tots els seus membres van haver d’explicar el document a l’opinió pública local i nacional, així com a la premsa local, la qual, inevitablement, va percebre la constitució des d’una perspectiva local. Tant les visions adoptades per la perspectiva local com tots els punts de vista de l’opinió pública van posar de manifest que en aquell document hi mancava alguna cosa, que en aquell acord hi havia alguna cosa que no funcionava. L’opinió pública local va manifestar que l’interès comú, que la Constitució havia de representar, quedava en detriment d’alguns interessos de les comunitats locals.

La Constitució només va perdre en dos països, però podria haver perdut en molts més, si el procés de ratificació no s’hagués aturat. Això demostra que la simple suma dels interessos nacionals no es pot traduir en un interès comú, si no hi ha una consciència comuna. En altres paraules, el procés de desenvolupament de la Comunitat Europea no pot anar gaire més ràpid que el de la consciència o el de la identitat europea.

Els polítics cometen errors i, segons la línia de pensament dominant a Europa, són els primers culpables de les desgràcies. Tanmateix, encara que els polítics fossin àngels benaurats amb dons antediluvians, no serien capaços de superar els límits imposats per la consciència pública. No pot existir una Europa comuna de debò si no hi ha una opinió pública europea real.