Mazowiecki va néixer el 18 d’abril de 1927 a Polca. El 1980 fou escollit conseller del sindicat Solidarnosc (Solidaritat). El 24 d’agost de 1989 fou el primer president del govern votat pel parlament polonès de la postguerra, que no formava part del partit comunista. El 14 de desembre de 1990 va dimitir del càrrec.

Senyor Mazowiecki, cap a on anem amb Europa?

Sempre podem lamentar-nos, però la UE és un dels avenços de més importància. Les coses haurien de canviar molt a Europa per tal d’assolir una col•laboració viable com la que realitza la UE. Això què significa? En primer lloc, els conflictes entre estats ja s’han eliminat. En segon lloc, es controla que es compleixin uns estàndards concrets com la democràcia, els drets humans i el dret dels pobles. A més, s’ha assolit un alt grau d’integració econòmica.

És clar que a vegades ens lamentem de la lentitud del procés i de la resistència amb què topa. Però, alhora també s’ha d’avaluar tot el que s’ha aconseguit fins ara. Personalment, prefereixo considerar la UE des de la següent perspectiva: Quin és l’avenç que ens proposa en comparació amb la situació que teníem abans? Històricament, Europa era un forn de conflictes entre nacions i el camp de lluita de dos guerres mundials! Avui, tot això queda molt lluny. Europa s’ha transformat.

Quina valoració en fa un any i mig després de l’entrada de Polònia; quin és el paper del nostre país a la UE?

Penso que el nostre paper és el mateix que el de qualsevol altre país. És només qüestió que comencem a sentir-nos dins la UE com a casa. És per això, que també hem d’eliminar pas a pas la diferència entre els membres “nous” i els “vells”. Crec que serà un canvi progressiu. En cap cas els “vells” i els “nous” membres negociaran unilateralment. Tot i que, per descomptat, els “nous” països membres tenen interessos comuns, sobretot pel que fa al retrocés econòmic dels “nous” països membres comparat amb els “vells”.

Considero que hi ha dues qüestions d’actualitat a la UE de primer ordre. En primer lloc: quin pes ha de tenir la política exterior comuna especialment pel que fa a la política energètica comuna? Fa poc s’ha pogut comprovar que en aquest aspecte poden sorgir perills que fins ara no s’han valorat. Per això no és correcte que cada Estat membre de la UE defensi el propi abast energètic amb els punys i no existeixi cap política energètica comuna. Aquest fet s’accentua amb la crisi entre Rússia i Ucraïna. Sóc de la opinió que el nostre paper al respecte és optar per una política comuna.

Quina visió tenen els ciutadans de la UE de nosaltres en l’actualitat? Seguim sent els espantosos lampistes que traiem els llocs de treball?

No sé si la imatge del lampista és tan negativa. Sempre l’ha necessitat algú mentre alhora altres l’han qualificat de competència. Crec que a cadascun dels Estats membre és considerat d’una manera diferent i és allà on s’hauria de fer la pregunta. Des de la meva perspectiva puc assegurar que la imatge de la UE a Polònia ha millorat molt. Per exemple, el sector agrari ha canviat molt des de la introducció de les ajudes agràries. Això ha contribuït a refutar les males expectatives fruit de la por a un final catastròfic. En aquest país, l’actitud cap a la UE ha experimentat un canvi. En primer lloc, la transformació ha agafat força entre les generacions més joves seguides de les més velles. Actualment, no es pot fer pressió mitjançant el catastrofisme, que sorprenentment va causar un fort impacte quan ens vam adherir.

Quina és la importància dels conflictes pressupostaris i la crisi general en què Europa es troba submergida?

A l’actual UE, i prèviament entre els antics acords entre països, sempre s’ha mostrat un cert interès nacional o estatal, així com una mena de solidaritat amb altres estats. Per ser més exactes no es tractava d’una solidaritat específica i absoluta, però era present. El subjecte de les coalicions entre Estats membre és sempre la negociació del pressupost. És clar que es creen coalicions a l’interior de la UE per discutir sobre el pressupost. Considero que obviar aquestes coalicions és tenir una visió idealista i naïf de la UE. La capacitat de superar diferències sense acabar en una crisi pressupostària i el fet de poder arribar a un consens és el gran triomf que la UE ha assolit al llarg dels anys. Aquestes crisis empenyen la UE cap endavant.

Creu que Romania, Bulgària i Turquia estan preparades per a l’adhesió a la UE, i viceversa?

Pel que fa a la integració europea no es poden traçar uns cànons generals, s’ha d’avaluar amb precisió la situació política, econòmica i cultural de cadascun d’aquests països. La UE està certament preparada per introduir nous membres, sempre i quan aquests compleixin els criteris. En el cas de Turquia segur tardarà. Hom s’ha de plantejar on queden les fronteres d’Europa. És difícil assegurar fins on pot arribar el procés d’ampliació, s’ha de tenir en compte que no s’està construint una unió mundial.