L’escàndol de les caricatures, publicades per primera vegada el setembre passat al diari danès Jyllands-Posten i reimpreses a tot Europa, ha pujat de to aquesta setmana. Després d’amenaces de mort, renúncies de diplomàtics, boicots i sancions diplomàtiques, diaris de França, Alemanya, els Països Baixos, Itàlia i Espanya han tornat a publicar les vinyetes ofensives que inclouen caricatures del profeta Mahoma amb un tocat en forma de bomba. El dimecres 1 de febrer, l’editor en cap del diari France Soirva ser destituït del seu càrrec pel propietari egipci del diari, Raymond Lakah. Aquest fet també va encetar una discussió arreu d’Europa sobre el “dret individual de blasfemar”.

Arreu del món hi ha hagut problemes. El dimarts, uns palestins armats van entrar a les oficines de la Comissió Europea a Gaza. Reclamaven que els governs francès, danès i noruec demanessin disculpes abans de 48 hores, tot i que la feina dels estats no és intervenir en la llibertat d’expressió i disculpar-se pel que es diu als diaris.

Mentrestant, el dimarts, en un contrast interessant, el govern britànic no va aconseguir aprovar la Llei contra l’odi racial i religiós en la seva forma original, una derrota que ha estat celebrada per artistes, escriptors i actors per igual perquè conserven el seu dret de criticar les altres creences i religions.

Sàtira o provocació?

Però fins a quin punt les caricatures són contra l’Islam? El quid dels arguments contra la publicació de les caricatures és que segons la religió musulmana el profeta no pot ser representat, ja que cap ésser humà mai no pot representar la bellesa i grandesa del seu aspecte. Però les vinyetes són una representació de Mahoma o només són caricatures? Encara que el contingut pugui ser una ofensa, podem dir que incita a l’odi racial? De ben segur, la gent racional es quedarà amb la sàtira, i hi haurà gent que es quedarà amb la imatge desastrosa del món musulmà, independentment d’haver vist les vinyetes.

Llibertat d’expressió

La naturalesa de la religió, la política i fins i tot de l’humor és subjectiva. Si trobeu alguna cosa ofensiva en els mitjans de comunicació, mentre no sigui il•legal, llavors no llegiu el diari, o canvieu de canal de televisió. En el Regne Unit, per exemple, n’hi ha molts que no toleren la xenofòbia del The Daily Mail o l’homofòbia despreocupada del The Sun i decideixen no llegir-los. Irònicament, la protesta contra aquestes vinyetes incita a l’odi racial, perquè es poden emprar per atiar les tensions ètniques i ideològiques, i, enmig de tot això, la censura sembla un gest de correcció política mal entesa.

Mentrestant, l’assetjament racial o la incitació clara a l’odi envers un altre grup social mai no es pot tolerar i és essencial preservar el dret de criticar, mofar-se o satiritzar el món que ens envolta. Tal com va dir Voltaire: “No estic d’acord amb el que dius, però defensaré fins que em mori el teu dret a dir-ho”.

Aquest hauria de ser el lema de qualsevol societat progressiva lliure.