El veritable mascaró de proa del mosaic cultural dels Balcans és ell. Artista eclèctic, Goran Bregovic em rep en l’ambient intimista d’un camerino de la sala de concerts Cabaret Sauvage a París, ciutat on ha estat representant durant tot el mes de desembre la seva opera zíngara “Karmen amb final feliç”. Goran, amb la cara emmarcada pels seus cabells negres mal endreçats, fa una mirada riallera que encara reflecteix la màgia de l’espectacle que acaba d’oferir en una sala plena fins dalt. Amb una copa de whisky a la mà, comença a evocar el principi de la seva carrera a Sarajevo, la seva ciutat natal. “Vaig aprendre les meves primeres notes amb un violí, però en aquella època, les noies preferien la guitarra. Als 16 anys vaig començar la meva carrera com a guitarrista, en els bars de striptease.”

És cert que el seu recorregut és eclèctic, però no menys exemplar. Nascut de pare serbi i de mare croata, es va equivocar en creure que a la seva generació “no li tocaria viure una guerra”. El seu pare era coronel, el seu avi també. “A cada família hi havia un oficial; aquells països necessitaven molts militars”, m’explica el meu convidat. El 1991, quan esclaten els primers conflictes a Iugoslàvia, Bregovic compon la música de la pel•lícula “Arizona Dream”, una part de la qual va ser filmada a París, on decideix finalment quedar-se. Es va instal•lar en un pis petit del barri Le Marais que havia comprat quan era jove. “Vaig ser l’estrella del rock-and-roll més famosa del meu país durant 15 anys i, de cop i volta, ho vaig perdre tot. No passa massa sovint, això d’haver de tornar a començar de zero, és a dir, debutar dues vegades. Tenia molta por i, al principi, vaig haver de treballar molt”. En tres anys, arriba a treballar en vint pel•lícules, sense oblidar els anuncis de margarina i de perfum. Bregovic reflexiona: “Vaig tenir la sort de no quedar-me tancat a Sarajevo i de venir a viure a París, una ciutat acostumada des de fa segles a acollir artistes, escriptors russos i escandinaus i pintors espanyols. Els iugoslaus, a altres parts del món, poden fer de lladres o acceptar feines que requereixin un gran esforç físic, però mai no poden ser artistes. Aquí sí.”

Èxit fulgurant

En un francès perfecte acompanyat de tant en tant de l’entonació eslava, Goran explica amb tota humilitat el seu segon èxit fulgurant, obtingut gràcies a la seva habilitat per fer-se una carrera entre els escenaris i la música de pel•lícules. D’aquesta manera, crea les bandes sonores de les pel•lícules de directors prestigiosos com Emir Kusturica, Patrice Chéreau o el romanès Radu Mihaelanu. Confessa que ha compost la música de “El temps dels gitanos”, per la qual cosa ha rebut un disc d’or a França, “per amistat” amb el seu còmplice de sempre, Emir Kusturica. “No sóc un gran compositor de música de pel•lícules. M’emprenya molt haver de crear bandes sonores. A més, la meva música és massa agressiva. En realitat, he tingut la sort de treballar amb directors de cinema que no necessiten veritables compositors”.

Defensor del multiculturalisme, el pas següent de Goran va ser assumir el repte de treballar amb músics tan variats com el nord-americà Iggy Pop, l’israeliana Ofra Haza i Cesarea Evora de Cap Verd, barrejant totes les nacionalitats i les religions. Casat amb una bosniana, es descriu com “un compositor que ve d’un lloc molt eclèctic, d’un territori dominat pels turcs durant cinc segles, l’única frontera directa entre els catòlics ortodoxos i els musulmans”. La seva mescla cultural l’inspira a crear una opera zíngara, la protagonista de la qual és una Karmen eslava, amb una K i accent balcànic. Per inventar la història d’aquesta heroïna gitana, Goran va partir d’una història real: “la d’aquestes noies que arriben a Europa amb promeses i acaben al carrer prostituint-se per algú altre”. Aquesta creació, afegeix Goran orgullós, tenia l’ambició d’entrar en el repertori de les orquestres gitanes, ja que “encara que l’opera sigui cosa de rics, n’hi ha que també estan disposats a veure una òpera pobra que pugui representar-se en un casament o en un funeral”. Aposta guanyada. Ja fa temps que el seu espectacle fa la volta al món, de l’Argentina a Rússia, d’Alemanya a Israel passant pel Japó.

Salvatges Balcans

Ambaixador incontestable de la música dels Balcans, Goran Bregovic recorre els escenaris del continent des de fa més de 10 anys amb la seva famosa “Banda de Bodes i Funerals”. Gran coneixedor de les cultures zíngares, lamenta el rebuig i les discriminacions de què són víctimes els gitanos a França i al Regne Unit, però també als països de l’Europa central i oriental. A en Goran li agradaria que Europa els dediqués més atenció. Per aquesta raó, predica el respecte i el reconeixement per aquests pobles nòmades que “han donat molt: Django Reinhardt, el flamenc…, influències molt importants per a la cultura musical del Vell Continent”.

Quan es compleixen deu anys dels acords de Dayton, Goran es mostra més confiat pel que fa a la situació dels països de l’est. “Si mirem la història, veiem una actitud que oscil•la entre entusiasme i desesperança. Sempre es tracta de les mateixes guerres entre religions, entre ètnies, amb Bòsnia i Kosovo sota un protectorat europeu ineficaç. Tanmateix, actualment travessem un període optimista, ja que tenim la impressió que Europa té un programa realista per a nosaltres”. Segons ell, “el futur del continent europeu es juga inevitablement als Balcans. Seria un problema per Europa, que es troba al voltant nostre, tenir països “salvatges” al bell mig, quedant Grècia al sud, Bulgària al nord i aviat Romania…”. Entre whisky, guitarra i bandoneó, Goran Bregovic confessa ser més que optimista: “La UE té molt d’interès a integrar “salvatges” com nosaltres”, conclou amb un somriure als llavis.