(n-ost) El Palau de la República, erigit pel règim de Honecker entre 1973 i 1976, es convertirà definitivament en allò que els saxons sempre havien anomenat el “Llast de la República” (en argot de Saxònia). Tres empreses constructores, que van guanyar la subhasta del Senat, eliminaran “la botiga de làmpades d’en Erich”, allò que en altres temps va ser l’edifici més emblemàtic de la RDA per no deixar-hi pedra sobre pedra. L’enderrocament durarà fins a mitjan 2007 per donar lloc a una explanada de d’herba fins que es reuneixin prou diners per a la reconstrucció del Palau berlinès. Entretant, altres països exsocialistes es mostren més prudents amb la seva herència històrica de palaus.

Tempesta al Palau d’Hivern

“Llibertat a les cabanyes, mort als palaus!” va reclamar Georg Büchner el 1834 al “Missatger de Hesse”. En aquells temps, la seva còlera va crear el lema probablement més popular del règim comunista. El punt culminant de la revolució bolxevic va ser la pressumpta “tempesta al Palau d’Hivern”, a la capital russa que, en aquella època, rebia el nom de Petrograd. Aquesta tempesta només va existir en una escenificació cinematogràfica de Sergej Eisenstein, amb la qual, com a mínim, es var dur a terme una revolució lingüística: en rus, l’edifici assaltat es deia “Zimnyj Dworez”, literalment “Palau d’Hivern”. El poble va prendre el control dels salons nobles. I de sobte, els palaus es van rehabilitar literalment i físicament.

Els comunistes soviètics van ser els primers a descobrir els palaus per al poble, van transformar i construir nous palaus “rojos”. La residència moscovita del Tsar, situada al “gran Palau del Kremlin”, es va transformar en una sala de sessions del Soviet Suprem. Avui encara s’utilitza per a les recepcions diplomàtiques.

Arquitectura pastissera

Els soviets no van trigar a exportar la seva “palaumania” als seus “països germans”. Així, Varsòvia va aconseguir el seu “Palau de la Cultura i de la Ciència” (PkiN), construït per treballadors soviètics entre 1952 i 1955. Segons diuen, va ser un “regal” de Stalin a la capital polonesa. El rus Lew Rudnew va ser l’arquitecte que va afirmar atrevidament que havia creat un “edifici característicament polonès”. De fet, el palau el va idear Stalin personalment i era un model exemplar de la seva “arquitectura pastissera”: 234 metres d’alçada, 3288 habitacions, 124000 m² de superfície. Els varsovians mai no n’han estat gaire entusiasmats: “Quin és el millor edifici de Varsòvia? El mirador del Palau de la Cultura, perquè des d’allà no el podem veure!”, diu un acudit polonès.

Malgrat tot, després de la transició de 1989, el palau segueix existint. S’ha omplert de cinemes, teatres, botigues, discoteques i una piscina, i ha estat adornat amb el rellotge de torre més gran del món, l’hora del qual es pot veure a 6 km de distància. Mentrestant, els consellers de Varsòvia han ideat una solució per a la peça arquitectònica del centre: envoltar el palau sistemàticament de gratacels.

El palau triomfant de Sofia

Els búlgars són gent molt viva, que ha inventat noms divertits per a molts edificis de la seva atractiva capital. El Palau Nacional de la Cultura (NDK), més conegut com Tschalma-Saraj (literalment “turbant-harem”), va rebre el malnom pels estranys barrets que portava la filla del cap d’Estat i cap del partit Shivkov, Ludmila. A diferència de Varsòvia, els arquitectes de Sofia no van tenir en compte les regles soviètiques en la construcció del seu palau. Així, es va construir el millor i més gran edifici multifuncions de l’Europa del sud-oest, majestuosament situat davant dels bastidors del massís del Vitosa i al final d’un parc ple de fonts. Aquest es va inaugurar el 1981 amb el primer Congrés Mundial de Filologia Búlgara. Mentre que a Berlín el sacsejat Palau de la República espera al corredor de la mort, el NDK 2005 fins i tot va obtenir el premi d’honor de l’Associació Internacional de Palaus de Congressos (AIPC) i en uns anys està previst ampliar-lo amb un parc cultural amb una òpera i una sala de concerts.

El segon edifici més gran del món

Encara que es volgués, el Palatul Parlamentului de Bucarest (Palau del Parlament) no es podria demolir amb mitjans normals com la dinamita o els trepants pneumàtics. A banda de canviar-li el nom, abans era conegut com el Palatui Popolurui (El Palau del Poble) no se li ha fet cap altra modificació des de 1989. El complex és la prova de la megalomania del “Dràcula roig” Nicolae Ceausescu, la raó per la qual va fer volar la part més bonica del casc antic, el turó Spiru.

Segons indica el Llibre Guinness dels rècords, el Palau de Bucarest és el segon edifici més gran del món, després del Pentàgon de Washington. Aquest comprèn 330.000 m² de superfície, 12 pisos, milers d’habitacions i va ser construït el 1989 per aproximadament 20000 treballadors, però només superficialment. L’interior de l’edifici, avui dia, encara no està acabat, cosa que també es deu al luxe inimaginable que exigia Ceausescu: fusta noble per al revestiment mural, 3500 tones de cristall per cossos d’il•luminació, tapissos de 16 metres d’alçada per 50 metres de llargada que havien de ser elaborats amb màquines construïdes especialment.

El desembre de 1989 Ceausescu va ser abatut, condemnat i executat, tot en quatre dies. Els romanesos volien tractar el seu palau amb la mateixa radicalitat. Es va planejar una voladura, però “pirotècnicament” era impossible. Per ara, des de 1997, les dues cambres del Parlament romanès es reuneixen al Palau. Els habitants de Bucarest s’avergonyeixen del seu Palau: Si pregunteu on es troba el Palatul, en nou de cada deu intents us respondran amb un encongiment d’espatlles.

L’autor és membre de la xarxa de periodistes alemanys n-ost