Atrapat entre França, Alemanya i Bèlgica, aquest trosset de terra anomenat Luxemburg és conegut per ser un paradís fiscal. Però només cal passejar pels carrers de la seva capital per adonar-se que, rere l’alt nivell de vida dels seus habitants, s’hi amaga una nació dinàmica i amb moltes facetes que busca contínuament la identitat pròpia.

39% d’estrangers, perdoneu si és poc

Fundat l’any 963, Luxemburg ha passat per dominació francesa, prussiana, belga i holandesa fins que, el 1839, va aconseguir la independència. I no només això. L’any 1952 Luxemburg es converteix en país fundador de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, que va escollir precisament el Gran Ducat de Luxemburg per ser la seu oficial fins al 2002, quan les activitats de la CECA van ser absorbides per la Unió Europea. Avui dia Luxemburg encara acull el Tribunal Europeu de Justícia, el Tribunal de Comptes, a més d’algunes oficines de la Comissió i els serveis de traducció del Parlament. Una dimensió europea d’alt standing que va augmentant el número d’estrangers.

Alemany, francès i… luxemburguès

Pot existir un “esperit nacional” en un país on els estrangers han format part integrant de la societat des de fa segles? “La consciència nacional dels luxemburguesos va néixer l’endemà de la Segona Guerra Mundial. Avui és particularment forta, sobretot entre els ancians i els habitants dels pobles, i es manifesta en el lligam amb la llengua luxemburguesa” explica Gerald, traductor irlandès, que viu a Luxemburg des de fa 10 anys. És precisament la llengua qui té un paper fonamental en la identitat nacional dels luxemburguesos.

Després de segles de bilingüisme franco-alemany, el 1941 l’ocupació nazi va convocar un referèndum, en el qual els habitants havien de declarar si la seva nacionalitat, llengua maternal i orígens ètnics eren francesos o alemanys. Però el 90% dels votants van declarar-se luxemburguesos i els nazis van fracassar en el que va significar una gran victòria de la resistència luxemburguesa. Va ser el començament de la identificació nacional.

El 1984 una llei va elevar, finalment, el luxemburguès a llengua oficial i va instaurar l’actual trilingüisme. La presència d’aquestes tres llengües és la clau de volta en les relacions entre els luxemburguesos “amb denominació d’origen”, el seu esperit nacional i els ciutadans estrangers del seu territori. Tal com va declarar el president luxemburguès Jean Claude Juncker a cafebabel.com: “Quan ets un país petit i els teus veïns francesos i alemanys refusen parlar la teva magnífica llengua, només tens una solució: parlar la llengua dels altres”.

Si, d’una banda, el francès i l’alemany són les llengües administratives i de comunicació entre autòctons i estrangers, el luxemburguès és el marc distintiu de la identitat nacional, i potser l’únic. Només cal pensar que el coneixement certificat d’aquesta llengua és un dels requisits fonamentals per a obtenir la nacionalitat del Gran Ducat.

“Integració no vol dir fusió”

Tot i això, la llengua no pot representar un factor de discriminació. Per aquest motiu el govern luxemburguès aplica una política de promoció social exemplar: ofereix cursos de llengua luxemburguesa als ciutadans estrangers i assistència a les escoles per als fills dels nous immigrants. Però els esforços per a la integració no estan destinats només als estrangers. L’estratègia educativa multilingüe i multicultural aplicada a les escoles del Gran Ducat representa un factor de cohesió destinat a les noves generacions. És un símptoma de l’obertura del país cap a l’exterior i de la voluntat d’acollir els estrangers, assegurant-se que tothom pugui mantenir la pròpia identitat nacional. “Els portuguesos representen el primer grup d’immigrants a Luxemburg i ja formen part de la societat. “No obstant, continuem mantenint les nostres tradicions i la nostra identitat. Integració no és un sinònim de fusió de cultures”, afirma Claudia, originària de Lisboa i traductora al Centre de Traducció dels organismes de la Unió Europea des de fa 8 anys.

De la història d’aquest petit país, la Unió Europea podria treure’n un model d’inspiració per desenvolupar més cohesió i comprensió transnacionals. Com va sentenciar Robert Schuman, el luxemburguès més famós i pare d’Europa: “Vençut el nacionalisme, serà necessari pensar en nous esquemes per unir Europa”.