La població alemanya es podrà alliberar dels fantasmes del Tercer Reich? És la qüestió principal que es desprèn dels debats que han tingut lloc a Alemanya durant els últims anys. Des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, la imatge que tenen els alemanys d’ells mateixos té una forta connexió amb el nacionalsocialisme i els conflictes que ocasiona. Fet que provoca que la necessitat (i també denegació) de l’autocrítica, sempre contundent i turmentadora, formi part de la identitat alemanya.

Un nou estil

La situació va canviar amb l’entrada al govern de la coalició roig-i-verda el 1998, ja que per a la generació de Gerhard Schröder i Joschka Fischer les experiències polítiques crucials van tenir lloc el 1968 i no el 1933. La caiguda del mur hauria d’haver esborrat la divisió entre la població alemanya i hauria d’haver acabat amb la guerra freda, és a dir, amb les conseqüències de la Segona Guerra Mundial. La “mudança” del govern des de Bonn cap a l’Spree va crear la nova República a Berlín. Segons Reinhard Mohr, redactor del diari Der Spiegel, aquesta hauria de mostrar un punt de vista retrospectiu d’ “El sentiment d’Alemanya” (2005), que es defineix com “sobirana, però sense aconseguir mirar cap al futur i deixar enrere el passat”.

El govern roig-i-verd va necessitar, durant els primers anys al poder, un altre estil de fer política. Amb la seva participació a la guerra de Kosovo i la negativa a donar suport a la guerra a l’Iraq ja va deixar veure que estava disposat a trencar algunes de les clàusules de la política exterior alemanya i a mostrar-se més independent. Però no va acabar d’oblidar el passat, tal com va manifestar Fischer, llavors ministre d’exterior, durant una intervenció a Kosovo amb el contundent “Auschwitz, mai més!”. La història també condiciona les relacions actuals amb els països veïns, sobretot amb Polònia i Txèquia.

El patiment individual, en primer pla

“No m’agradaria parlar sobre un nou nacionalisme alemany”, comenta l’historiador Etienne Francois, professor a la Technischen Universität de Berlín, que ha investigat en profunditat la història d’Alemanya i justifica la nova autoconfiança a causa de l’allunyament del nacionalsocialisme. Ja queden “molt pocs testimonis vius” d’aquesta època, explica Etienne, que considera que els joves d’avui en dia ja no s’identifiquen amb els temps del nacionalsocialisme, encara que hagin estat educats amb una consciència i unes responsabilitats alemanyes. Aquests joves contemplen la seva història amb una objectivitat que és, encara, impossible per als seus pares.

Però el passat no està pas oblidat. Els alemanys són criticats de relativistes i revengistes pel fet d’ocupar-se només del sofriment que els va comportar la guerra. El 2002 es va publicar la novel•la de Günther Grass “Im Krebsgang” (De mal en pitjor), que tracta de l’enfonsament del vaixell alemany Wilhelm Gustloff”, utilitzat per transportar refugiats, poc abans de l’acabament de la guerra, i que és explicat per un passatger rus. Aquell mateix any el noticiari Der Spiegel va crear una secció sobre la Fugida i el Desterrament dels Alemanys de l’Est. Exemples clars de l’interès per aquest tema són el “Centre en contra del Desterrament” que la “Unió dels sense terra” vol crear a Berlín, o sobre la nova exposició “Fugida, desterrament i integració” al museu d’història d’Alemanya a Bonn (Haus der Geschichte). Pensen potser els alemanys que a aquest tema no se li ha donat prou importància? Etienne Francois ho ratifica: “Just després de la guerra, els alemanys es consideraven víctimes, i no va ser fins molt després que van reconèixer la seva responsabilitat com a autors dels fets”.

La “Leitkultur” no té èxit

Als alemanys els resulta cada vegada més difícil definir què és el que els manté units com a societat. Per aquesta raó, els polítics més conservadors han fet nombrosos intents per crear un patriotisme alemany. Com a rerefons durant el debat sobre la llei d’immigració l’any 2000, els democristians ja van intentar establir quines condicions havien de respectar tots els immigrants si volien integrar-se i viure en la societat alemanya. Tot i això, la idea de Leitkultur (cultura guia) es va quedar en un concepte molt vague. Llavors, pregunta Mohr, hi ha alguna cosa semblant a un cànon que defineixi la personalitat alemanya, políticament i culturalment? Sobre aquest tema, el sociòleg Eugen Lemberg va escriure, ja el 1964, que una nació es defineix molt menys amb un símbol comú que amb la ferma convicció que existeix aquesta unitat. Probablement, si ho comparem amb altres països, l’escepticisme a Alemanya és un sentiment massa arrelat com per aconseguir crear aquesta convicció.

Per a la resta d’Europa, que els alemanys no oblidin el seu passat és una molt bona noticia, ja que les experiències doloroses del passat fan necessari que s’oblidin les desavinences entre països. Aquest fet és la base de l’èxit d’Europa. Encara que els alemanys es comportin amb una renovada autoconfiança, no hi ha motiu de preocupació sempre que no perdin el seu escepticisme respecte a la reconstrucció del nacionalisme.