Malentès entre cultures: el que es temia des de feia temps, finalment ha succeït. En molts països de fe musulmana s’han produït violentes protestes contra les caricaturesde Mahoma publicades el passat 30 de setembre a la revista danesa Jyllands Posten. A les manifestacions d’Afganistan hi ha hagut morts, centenars de palestins han atacat a Hebron la seu de la Comissió Internacional, i a Damasc i Beirut s’hi poden veure escenes semblants . La catàstrofe sembla inevitable.

És la impressió que es té si es fullegen els diaris o es mira la televisió aquests últims dies. La crisi és gairebé un esdeveniment mediàtic, ja que no hi ha diari que no inclogui aquesta guerra en contra de les caricatures entre el seus titulars. I aquesta crisis és també tot un esdeveniment per a la premsa europea. Els redactors de cada regió poden observar amb precisió com es comporten els seus companys en altres països. La premsa rosa d’Anglaterra es va abstenir de fer cap comentari, el cap de redacció de la revista francesa France Soir va ser acomiadat, a Alemanya la versió digital de Spiegel es va negar a publicar les caricatures, mentre que Welt.de no va veure cap inconvenient a publicar-les.

La discussió sobre aquestes caricatures confronta el sentit comú dels periodistes. On són els límits de la llibertat de premsa? És una polèmica que afecta les arrels del periodisme i es remunta al segle XVIII, quan els filòsofs estaven convençuts que la llibertat d’expressió a la premsa ajudaria a obrir la ment de la gent, i que poder practicar-la era un do, gairebé un plaer.

Jyllands Posten volia comprovar si aquesta llibertat era encara possible en el seu país. El motiu: l’autora de llibres per a nens, Kaare Bluitken, no va trobar cap representació de Mahoma per al seu llibre. Així doncs, els redactors del Jyllands Posten van demanar als caricaturistes que dibuixessin com veien ells a Mahoma.

Tot i això, els redactors danesos no han donat explicacions coherents, ni han fet una bona gestió de la crisi. Es podria haver dibuixat Mahoma de moltes maneres, però per què el van haver de dibuixar amb una bomba sobre el cap? Els dibuixos van ser una clara provocació i no pas una aportació intel·ligent per tal de crear un debat sobre la llibertat de premsa a Dinamarca. Cadascun dels diaris que publica aquestes caricatures, no protegeix la llibertat de premsa, (que, a Europa, no perilla en absolut) sinó que posa encara més llenya al foc.

Sentit comú i calma són les dues condicions necessàries per tractar amb el món musulmà; un món impregnat de frustració, i on les conseqüències de la colonització són encara molt evidents. La majoria de països islàmics han expeimentat una degradant evolució i un odi creixent cap als dictadors, que no sempre han actuat d’acord amb la política occidental. La religió islàmica ha tingut sempre tant d’èxit perquè ha sabut canalitzar aquest odi. Per altra banda, el govern sempre s’ha mantingut distanciat dels manifestants radicals, simplement perquè els té por.

Tot i això, cap diari d’Europa no estaria disposat a tornar a publicar aquestes caricatures, si aquestes no aportessin tranquil·litat i assossec, i la majoria s’esforcen a mantenir una posició objectiva. A més, d’aquí a poc temps es publicaran molts articles escrits per polítics i analistes experts en el món musulmà, la majoria ben intencionats. Desgraciadament, a la memòria només hi queden els fatídics dibuixos. Una foto d’un islamista exaltat davant de l’edifici de l’ambaixada és molt més poderosa que tots els aclariments, sovint pàgines senceres, escrits per experts que es puguin publicar a Le Monde o FAZ.

La culpa no és, però, dels periodistes, sinó del sistema en què es troben. Els diaris varien segons la tirada i els anuncis que s’hi publiquen. Quan un tema està “de moda”, l’han de destacar per sobre de tot, com a conseqüència els lectors són inundats cada dia amb una pluja de titulars i fotografies que, molt sovint, no poden absorbir. El resultat: una enquesta recent duta a terme pel Forsa-Institutes ha demostrat que el 55% dels alemanys veuen els musulmans que viuen al seu país no pas com un enriquiment, sinó com una amenaça.

Això no és un aclariment, sinó una caricatura de l’aclariment.