Fins al monyo de la seva addicció a la televisió, dels seus mitjons tòxics, avar, capritxós, poc així, massa aixà… Prou! Apunteu-vos al club dels solters! El 2004, Eurostat calculava que 100 milions de petits cors europeus palpitaven a ritme de solo, buscant o no la seva mitja taronja. Només a França, la proporció de persones que viuen soles es va duplicar entre el 1962 i el 1999, i va passar del 6,1% al 12,6% de la població segons un estudi de l’INSEE (Institut Nacional d’Estadística i Estudis de França). El mateix passa a l’est: 5 milions de polonesos estaven també solters el 2005, és a dir, un 38,8% més que el 1988. Particularment les més afectades són les dones actives entre 25 i 35 anys, animades per una premsa que no deixa de recomanar independència i assetjades pels estudis de màrqueting, els plats cuinats individuals o els plans de vacances especial “trobades”. De l’speed dating al fuck friend, passant pel delicte afectiu, aquesta tribu té els seus propis codis, les seves sèries cultes d’ Ally McBeal a Sexe a Nova York, els seus mites de paper com Bridget Jones i també les seves icones del glamour. Segons un estudi IPSOS-Meetic del febrer del 2006, les solteres preferides dels europeus han estat Sharon Stone i Halle Berry. No exactament l’estereotip de la noia amargada i rondinaire…

Solitud sense complexes

Les causes d’aquesta epidèmia? La multiplicació dels divorcis una mica per tot el continent no invita a casar-se. El 2002, el Regne Unit anunciava per exemple un trist rècord europeu: el 40% de casaments fracassen. A més, la incorporació al món laboral cada cop més tard es fa en condicions que afavoreixen l’individualisme i no la vida en parella. Betty, irlandesa de 26 anys que treballa al Parlament Europeu de Brussel•les evoca la “teoria dels tres pilars” de la seva plenitud professional: la família i els amics, la carrera professional i per acabar, la vida sentimental. Per ella, “si tens dos d’aquests tres aspectes no està malament” perquè és rar que els tres pilars estiguin en harmonia al mateix temps.

Un dels punts de vista que comparteix Sabha, una londinenca de 25 anys, que treballa en el món de les finances, un univers molt competitiu. Per Sabha, les dones estan obsessionades per un frenesí d’ambició professional que realça el seu valor no només en el mercat de treball sinó també en el mercat sentimental. “Els homes no segueixen el ritme”, sospira ella, resignada. Enfront a dones conquistadores, afirmades i exigents, alimentades amb el biberó del feminisme post-68, és difícil posicionar-se. Nicolas Riou, autor especialitzat en les problemàtiques de la identitat masculina afirma que els homes són avui dia “maltractats i desestabilitzats”. Massa virils, se’ls anomena “machos”. Al contrari, el “metrosexual” urbà que reivindica la seva sensibilitat i les seves cremes de bellesa se’l titlla de “Marlboro Man domesticat”. L’arribada el 2005 de “ubersexual”salvarà el mascle modern?

Tot excepte el casament

Cécile, una jove advocada belga de 26 anys, de moment fuig del casament, persuadida que la seva individualitat mai no es desenvoluparia en parella. “Crec que s’explora menys el potencial d’un mateix en una relació”, analitza ella. Actualment, les dones eviten el moment de posar-se l’anell al dit, una tendència estable que s’observa en diferents països dels 25. El 2005, per exemple, les dones franceses es van comprometre a l’edat mitjana de 28,8 anys, dos anys més tard que el 1995. A Polònia, l’edat mitjana de casament es manté en 24,4 anys.

A falta de voler passar-se a una relació convencional, hi ha les que descobreixen els plaers sexuals sense pensar en l’endemà, seguint l’exemple de Carrie Brashaw, l’heroïna novaiorquesa de Sexe a Nova York. Provant sense complexes sex toys i altres complements eròtics, la venda de les quals ha augmentat de manera fulgurant als països nòrdics, tal com retrata la success story de la cadena britànica Ann Summers . O cultivant els fuck buddies, aquests còmplices d’acrobàcies al llit. Per Cécile, no hi ha cap mal en oferir-se a una nit de bogeries sobretot “quan hi ha sequera sexual. Hi ha persones amb qui l’atracció física és natural. Però és un acte egoista que ‘objectivitza’ l’altre. Emocionalment les escapades d’una nit són poc satisfactòries” avisa ella. Per altres, com l’escriptora feminista Marcella Iacub, si les dones no s’aprofiten “plenament de la seva llibertat sexual de la mateixa manera que els homes, és cosa seva, víctimes de la relació de maternitat que les impedeix estar totalment alliberades. Són lliures d’apropiar-se de la pornografia i d’escollir tenir fills o no…”.

Llibertat interior

Arribar a la plenitud en la solteria depèn en gran mesura de la societat. Els suecs han sabut, per exemple, valorar la seva independència. Un article del Nouvel Observateur remarcava que “ en aquest país, ningú no ha aconseguit descobrir en la solteria prolongada el signe d’una anomalia, i encara menys la conseqüència d’una desgràcia física. La vida en solitud sembla natural”. Així, “l’autonomia, la veritable, la que només es té en compte, s’anomena “espai mental” o “llibertat interior”. A Itàlia, en canvi, ser solter és una condició de transició, que sovint va acompanyada de dificultats financeres. Segons el portal de contactes, www.parshit.it, un 35% dels inscrits, homes i dones barrejats, es consideren “miserables”! Elizabeth, una enginyosa soltera irlandesa de 24 anys admet que és molt més fàcil estar sol a Brusel•les que a Dublín perquè la pressió social és menys forta. Si per alguns la solteria és sinònim de llibertat i d’independència, per a altres, es pot viure a vegades com un fracàs. Però aquesta és una altra història…