A en Guillaume, no se li presentaria una millor oportunitat per dirigir-li la paraula a una rossa esvelta. La Henrike acabava d’arribar a França i havia llogat les golfes de la seva mare durant mig any. En Guillaume va haver de controlar les palpitacions del seu cor, quan va proposar a la jove alemanya d’acompanyar-la l’endemà en el seu primer dia a la universitat de Tours. Unes quantes setmanes més tard ja eren parella.

Barreres lingüístiques i abisme cultural

Les primeres paraules tendres van ser delicades: “ Enmig d’una declaració d’amor, no pots demanar el significat d’una paraula. Al cap i a la fi, els sentiments no s’expliquen”, recorda Henrike, de 23 anys. Una confusió que va durar fins que ella va poder ensenyar-li al seu estimat la pronunciació perfecta del impronunciabe diminutiu alemany Shätzchen (estimat). Des d’aleshores, Guillaume ha plantat cara a l’idioma, fins i tot se li escapa bachderia en comptes de “bateria”.

Les diferències culturals es deixen veure en tots els àmbits. Henrike va ficar la pota diverses vegades abans de dominar correctament les formes de cortesia franceses. Va aprendre a “no anar directament al gra, i a saber esperar, a vegades més del compte, en un restaurant”, relata. Per en Guillaume, també va ser difícil acceptar que la seva nòvia es passegés tota nua amb les seves amigues a les platges del llac de Dresde. “Vaig haver d’arrossegar-lo fins a la platja artificial de Berín perquè ho entengués. Ara és un defensor clandestí del nudisme”, comenta ella amb una mitja rialla.

Interminables anades i vingudes

La història entre la Rachel i en Lucas també va tenir un inici prometedor. La dolça Rachel, dels afores de París, i en Lucas, de Praga, es van conèixer en un café de Leipzig mentre feien el seu Erasmus. De tornada als seus respectius països, la Rachel va posar-se a treballar als vespres per poder pagar-se una escadapa cada dos mesos a Praga. En Lucas també estalviava per poder pagar-se els viatges cap a París, uns viatges plens d’històries insòlites. “Una vegada vaig viatjar amb un alemany que portava tota la seva casa al portaequipatge. Volia anar des de Praga fins a Espanya. Vaig passar 12 hores entre una làmpada i un ficus”, recorda Raquel entre rialles.

Però des que la Rachel va acabar els seus estudis, tot és diferent. A ella li agradaria fer una investigació sobre la literatura francesa a l’Edat Mitjana o sobre teoria política. Però amb el seu diploma estranger no troba plaça a la Universitat de Praga, a causa del seu baix nivell lingüístic de txec. Per en Lucas, en canvi, amb el doctorat a la butxaca aquesta universtat li ofereix les millors oportunitats. Tot i això, la Raquel no vol deixar estar la seva carrera profesional. “Per què les dones haurien de sguir sempre els homes?” Tots dos evoquen amb nostàlgia el seu passat Erasmus. Un dia, arriba l’hora de la veritat i cal prendre una decisió que pot canviar-te la vida. “No podem somiar eternament”, sospira la Rachel.

Quan la sogra s’implica

No es pot imaginar una parella més europea que la formada per Liv i Costa, una jove alemanya i un grec que es van conèixer al comptat de Bath, a Anglaterra, on tots dos estudiaven un màster en estudis europeus. L’octubre de 2004 es casaven. Parlar anglès entre ells no els suposa cap problema. “Fins i tot té alguns avantatges, ja que triem millor les paraules. En la llengua materna es parla massa per no dir res.”, diu la Liv.

Per la familia d’en Costa, va ser una deshonra que ell tingués un fill “il·legítim” amb una dona que no era originària de Grècia. La mare d’en Costa hauria acceptat la relació del seu fill, si la parella s’hagués casat abans. Des d’aleshores, la Liv té constants topades amb la sogra, que encara la considera com una estrangera. “És una dona tan acaparadora, que tinc la sensació que és la cangur”, deixa anar la sogra amb amargor. En el moment de triar el nom del recent nascut, la Liv i en Costa van buscar un nom que reflectís l’origen bicultural de la criatura: alemany i grec. Però la tradició grega exigeix que el primer fill rebi el mateix nom que el seu avi. La Liv el trobava completament horrorós. Finalment, el petit es diu Gabriel Nikolaos. Tot i això, la Liv està furiosa, perquè a Grècia tothom l’anomena “Niko”. “Segurament hauria de ser molt més oberta sobre aquests temes”, confessa. Tot i això, està il·lusionada pel futut palpitant que li espera a la seva jove familia. Poc importa el lloc i la cultura.