Da mi basia mille, deinde centum, / dein mille altera, dein secunda centum, / deinde usque altera mille, dinde centum. (Fes-me mil petons i cent més després, després mil més, després els cent segons, després fins a mil més i després cent). D’aquesta manera, Catul s’adreçava a la seva estimada en el Cant V, que encara avui llegeixen milions d’estudiants europeus, identificant-se amb la seva mateixa pena. Contra tots els censors de l’època, Catul es llançava a la recerca de l’amor, viscut com a experiència de vida fonamental.

En la cultura hebrea, l’amor és en origen un fet joiós: així el representa un conegut pintor d’origen jueu i rus, Marc Chagall, en el quadre El Paradís, Adam i Eva al jardí de l’Edèn, un triomf de colors vius i aproximacions exitoses, on regna la comunió dels amants amb la natura, mare generosa de la qual nodrir-se: fins i tot la serp temptadora sembla bona, mentre Adam i Eva es disposen a descobrir els plaers carnals (és a dir, a menjar la fruita prohibida).

El segle XVIII, l’escultor italià Antonio Canova fascinava els mecenes amb una de les seves obres més famoses, “Amor i Psique”, inspirada en la mitologia clàssica. Jelosa de la bellesa de Psique, Venus li va enviar Amor perquè s’enamorés d’un home lleig. Però la bellesa inherent de Psique va captivar Amor, que es va enamorar de la seva víctima, i, com en un guió cinematogràfic, va obtenir l’accés de Psique a l’Olimp i la seva immortalitat. Aquí l’acte del bes es capta en el moment abans, l’espera.

En una romàntica Verona, dos joves enamorats es troben furtivament al balcó de la noia, avui entapissat de frases d’amor de nombrosos turistes que vénen a visitar aquests indrets, que formen ja part de l’imaginari col•lectiu. Good night, good night! Parting is such sweet sorrow That I shall say good night till it be morrow(Bona nit, bona nit! Deixar-te és un dolor tan dolç que et diré bona nit fins al matí. Acte II, Escena II). Són les paraules que Shakespeare fa dir a Julieta al seu estimat Romeu, fent de la nit l’escenari de l’amor.

O sink hernieder, Nacht der Liebe,/gib Vergessen,/ daß ich lebe; /nimm mich auf/ in deinen Schoß,/ löse von/ der Welt mich los! (Oh, davalla aquí baix, nit de l’amor,/ dóna oblit,/ que jo visqui;/ acull-me/ en el teu si,/ allibera’m del món!). La nit és de nou còmplice dels amants en el cèlebre llibret de Wagner Tristany i Isolda, escrita el 1856 a finals del Romanticisme alemany.

Platònic és l’amor segons Gustavo Adolfo Bécquer, poeta espanyol del segle XIX, que declara la sacralitat de la dona estimada amb gran tendresa: Tu pupila es azul, y cuando ríes,/ su claridad suave me recuerda/ el trémulo fulgor de la mañana/ que en el mar se refleja.

L’any 1956, fins i tot el visionari Dalí, amb el seu cinisme surrealista, pintà una rosa vermella, suspesa en el cel, que reflecteix la pròpia llum sobre una parella, i deixa entreveure una llàgrima sobre un dels seus pètals, com a testimoni d’un amor vist com demà.

Els anys noranta els U2, banda de rock irlandesa, i les poètiques paraules de One fan delirar mig món: el crit de Bono ens convenç que “l’amor és un temple, una llei suprema”, love is a temple, love a higher law. Segons algunes interpretacions sobre el text de la cançó, Bono vol posar-se en la pell d’un malalt de sida, que vol estimar i ser estimat, amb respecte, perquè We’re one but we’re not the same (som un de sol, però no el mateix).

Potser molts poetes, veient la imatge de París i el Pont des Arts, lloc romàntic per excel•lència, hi haurien declamat els seus versos. I és a París mateix on el director François Truffaut hi va ambientar l’amor anticonvencional de Jules i Jim. Una extraordinària Jeanne Moreau declara al començament de la pel•lícula: Tu m’as dit je t’aime/ Je t’ai dit attends/ J’allais dire prends-moi/ Tu m’as dit va-t-en (M’has dit t’estimo/ t’he dit espera./ Anava a dir-te aquí em tens/ Tu m’has dit vés-te’n), anticipant l’anar i venir sentimental dels tres protagonistes. El mateix missatge el trobem en una cançó de Serge Gainsbourg i Jane Birkin als anys seixanta: “Je t’aime, moi non plus” (T’estimo, jo ja no)

Fa dos any sortia al cinema La vida és un miracle que va rebre dues Palmes d’or en el Festival de Cannes. El director serbi Kusturica dóna a la burra, suïcida d’amor, un paper decisiu: salvar de forma inesperada el protagonista de la mort. L’amor també és present entre Luka i Sabaha. Kusturica ens transporta amb delicadesa i lleugeresa a un món senzill, fet d’alegries que derroten el més cru dels conflictes, el de l’ex-Iugoslàvia, encara no resolt del tot en les ments dels seus habitants.

Agraïm la col·laboració de Pier Paolo Silvestri per proporcionar l’última fotografia de l’article.