“No hi ha grans artistes o petits artistes, només hi ha artistes” afirma Pál Frenák. Un dia gèlid de gener, arriba abrigat amb una bufanda negra al “Café Odéon”, lloc de trobada de la capital hongaresa. Agut i àgil, comença a parlar de la seva vida i de les seves peces, o més aviat de les seves “temptatives”, com ell les anomena.

“Sovint s’ha dit que les meves peces són vulgars a causa de la manera tan personal de representar la sensualitat. Però per mi la nuesa significa transparència, l’home tot nu es recolza sobre els seus propis valors”. El coreògraf Pál Frenák és conegut per les seves creacions inconformistes i sovint atrevides, presentades en nombrosos escenaris europeus, com ara “Tricks&Tracks” el 1999 o “Banquet”. En aquests espectacles, el coreògraf no dubta a utilitzar la nuesa de manera tan natural com l’intercanvi de papers entre homes i dones. La solitud invencible, la tortura, la violència, la brutalitat del sexe són omnipresents en els seus espectacles, amb una posada en escena en un espai geomètric adequat. “En tota representació, actuo segons les meves conviccions i si el que vull és mostrar alguna cosa, ho assumeixo” afirma el meu interlocutor. A més, les seves obres es troben sovint entre la frontera crítica de la realitat i l’imaginari, allí on l’home es troba finalment confrontat amb ell mateix. En l’art, mai no hi ha dues representacions iguals: la feina del coreògraf consisteix a transmetre les seves emocions als ballarins, deixant-los llibertat d’improvisació en certs temes precisos. “Durant els assajos, n’analitzo amb atenció els gestos. És freqüent que un moviment neixi fruit de l’atzar”.

No hi ha res fix, tot està sempre en moviment i els ballarins, esperit i cos despullats, turmentats entre bastidors diversos i gestos canviants, sovint passen per moments difícils. “Després de l’actuació, moltes vegades se’ls fa difícil tornar a la realitat i encarar-s’hi”, remarca. “Però, què és la realitat? He de reconèixer que és sobre l’escenari on em sento més a gust. És allà on les fronteres desapareixen i on tinc l’oportunitat de surar en l’espai, fora del meu embolcall carnal. És per això que no necessito drogues, simplement em lliuro a una existència homogènia en la qual em dissolc. És per aquesta raó que l’enveja de l’èxit no em devora” afegeix, i diu “la qüestió no és saber si les meves obres són bones o no, si complauen el públic o no”. Quan ens trobem a l’escenari hem de mostrar què som, què tenim per transmetre al públic. No s’ha de voler res, només s’ha de ser”.

Retorn al passat

Mentre el seu te es refreda sobre la tauleta, Frenak m’explica la maduració del seu estil coreogràfic tan especial. Com que els seus pares eren sordmuts, la primera llengua que va aprendre va ser la de signes, cosa que va crear-li una important sensibilitat cap a la mímica, els gestos i el llenguatge del cos. Després de la mort prematura del seu pare, el van enviar a una residència de l’estat amb els seus germans, i va ser aleshores quan va experimentar els primers moviments davant d’un mirall. Després de tornar a la vida familiar quan tenia disset anys, va començar classes de ballet amb qui aleshores era el mestre de l’època, Endre Jeszenszky. A continuació va estudiar dansa folklòrica magiar i dansa moderna. Als anys 1980 es muda a París i se submergeix amb entusiasme en l’amplitud de l’art contemporani. El 1989 va fundar el seu propi grup de dansa, la “Compagnie Pál Frenák”, companyia francohongaresa amb dos ports: Budapest i París. “El fet que sigui hongarès, en part és molt significatiu, i en part no té cap mena d’importància. La infància, el comunisme, la llengua de signes han determinat tota la meva vida i fa falta coratge per deixar enrere tot aquest equipatge. Jo sóc com una mala herba, creixo per tot arreu”, diu maliciosament.

Poder contra art

“Tot i que la meva ambició sigui representar l’ésser mateix i l’home, és el públic qui crea les històries al voltant de les meves obres. Això demostra que les meves creacions poden ser interpretades de moltes maneres”, explica. Encara que impacti o escandalitzi, el que és essencial és que arribi als espectadors, que es comporten de manera molt diferent segons si són d’un país o d’un altre. “El públic hongarès mai no analitza les peces intel·lectualment parlant, però de seguida les viu físicament i psíquicament. En canvi, a França, els espectadors volen saber el contingut de l’obra per avançat. He comprovat que tot l’art occidental es decanta cap a aquesta direcció, és a dir, que està impregnat de prejudicis”.

Tanmateix, a vegades, el problema no és de l’espectador que ja té unes idees preconcebudes sense haver vist l’obra, sinó més aviat dels que decideixen si es munten o no certes peces” explica Frenak. “El món no és tan obert com ho hauria de ser i està condicionat per un gran nombre d’homes amb poder que creuen que poden decidir què és art. Aquest fenomen s’assembla a un censura de nova generació, contra la qual l’únic mitjà de defensa és tenir una convicció profunda”. Quin és, aleshores, el sentiment de pertinença d’aquest artista que oscil·la incansablement entre dues ciutats? “Crec en Europa, però crec encara més en la humanitat. M’agradaria que els habitants de la Terra s’involucressin més d’una manera o d’una altra. En les meves peces, intento protestar contra la indiferència i contribuir a la meva manera a aquesta unió”.

Traduït de l’hongarès per Borballa Balla