Rottenburg am Neckar és una petita població idíl·lica i tranquil·la del sud d’Alemanya. Al centre del casc antic, s’erigeixen les cases burgueses. Només una impressionant catedral les supera en alçada, vetllant per l’ordre i el silenci. Però les aparences enganyen i el 26 de febrer, aquesta població tranquil·la es trasformarà en una orgia de foc. Una mena de correfoc sortirà de Rottenburg: els Ahlande, diables trapelles i cornuts amb el cap cobert per una pell de cabrit recorreran els carreres del poble. Les campanes d’acer que pengen del seu cos repicaran a cada moviment produint un terrabastall espantós.

La disbauxa, part indispensable del programa

A Rottenburg, com a altres ciutats d’Europa, regna un ambient particular durant aquests sis dies abans de Dimecres de Cendra. Ja sigui a Cadis, Sitges, Niça, Colònia, Venècia o Praga, les rues es repetiran simultàniament en una desfilada de carrosses guarnides i de màscares grotesques. És l’ocasió perfecta per ridiculitzar tant com es vulgui els poderosos. Per tot arreu, la gent es disfressa i la festa s’allarga uns quants dies. Les regles de la societat semblen abolides i impera la disbauxa.

Tot i això, aquesta aparença d’absença de estructura segueix una llei clara; la llei de l’Església, que es basa en les celebracions precristianes conegudes com Saturnals romanes. Tot i això, els costums lligats al Carnestoltes no apareixen fins a l’Edat Mitjana a Europa, en un moment en què l’Església ja ha consolidat el seu poder en el continent. El lligam directe amb els rituals pagans és evident. El Carnestoltes és la festa que precedeix la Quaresma, que comença el Dimecres de Cendra. carnem levare significa “treure la carn” del menú habitual. Els carnavals europeus es distingeixen només per la data d’inci. A Colònia, per exemple, les festes comencen l’11/11 a les 11:11. A altres ciutats, el 6 de gener. Una particularitat que té una explicació religiosa. L’11/11 comença la Quaresma abans de Nadal, i acaba el 6 de gener, dia de l’Epifania.

El bufó, habitant de la ciutat del diable

Per tot arreu, el punt culminant de la festa arriba durant els 6 dies abans de Dimecres de Cendra, del 23 al 28 de febrer. Segons la Bíblia, Déu va crear el món en 6 dies, i és per aquest motiu que la disbauxa ha de durar 6 dies. El folklorista de Munich Dietz-Rüdiger Moser ha estudiat els lligams que existeixen entre el Carnaval i la teologia cristiana. “Volien que la gent celebrés el Dimecres de Cendra i necessitaven el carnaval”, comenta. Segons Moser, aquesta festa reenvia a la teoria de les dues ciutats del pare de l’Església, Sant Agustí, que ja havia oposat la ciutat de Déu amb la del Dimoni , la civitas Dei a la civitas Diaboli.

Durant Carnestoltes, l’Església presentava la ciutat del dimoni als creients per fer-los comprendre la necessitat de portar una vida cristiana durant la Quaresma. Així, el rei Carnestoltes escollit per atzar, tal com es coneix a Niça, Colònia o Viareggio, s’oposa al rei triat per Déu. La Bíblia designa el bufó com aquell que nega l’existència de Déu. El fet que el ceptre del bufó sigui coronat per un capgròs , el converteix en un boig amb dos caps i representa un símbol d’amor propi criticat pel cristianisme.

El carnaval se celebrava a les zones on l’Església estenia el seu poder. Avui encara, té repercussió exclusivament a les regions catòliques, amb l’excepció del carnaval de Basilea. Les primeres proves daten del segle XIII i provenen de Lille i Dijon. Al segle XV, la processó de Schembartlauf, a Nuremberg, és particularment coneguda. Després ve la Reforma Protestant que decideix suprimir la Quaresma. El segle de les Llums i la Revolució Francesa treuen profit del Carnaval, i després li donen el cop de gràcia, amb la intenció de posar fi al malson catòlic. Tot i això, a l’inici del segle XIX, el carnaval viu un veritable renaixement. Els carnavals de Colònia, Niça i de nombroses altres ciutats reviuran i es perpetuaran fins als nostres dies.

Explosió d’instints primaris

Avui, l’Església ha perdut la supremacia cultural. Tot i això, el Carnestoltes té un gran seguiment i han aparegut noves maneres de celebrar-lo que no tenen res a veure amb l’antiga tradició. Els carnavals d’estiu multiculturals com per exemple Notting Hill proliferen com bolets a Europa i el Carnestoltes d’hivern corre el perill de convertir-se en una atracció turística, com a Venècia. En aquest cas, la festa perdria el seu sentit i el seu valor originals?

No, insisteix Michi Knecht, investigadora de l’Institut Etnològic Europeu de Berlín. “El Carnestoltes no és necessari, però això no vol dir que no tingui sentit.” Ella està convençuda que el Carnaval crea una cohesió entre els grups. En el “món dolent”, les regles són clares. “L’espectacle ofereix a la gent una comunitat”, subratlla Knecht. Aquesta opinió és compartida pel psicoterapeuta Wolfgang Oelsner que ha escrit en el seu libre Fest der Sehnsüchte que “durant el Carnaval, l’home és acceptat tal com és, sense condició.” Segons Oelsner, l’efecte secundari psicològic agradable és tenir dret a fer el que normalment està prohibit durant uns quants dies. Els desitjos amagats queden al descobert. No cal amoïnar-se pel futur del Carnesoltes. Ja sigui a Niça, a Rottenburg o a Sitges.