Italià, investigador i responsable de comunicació del Centre for European Policy Study (CEPS), Marco Incerti és expert en reformes institucionals i en qüestions que afecten Itàlia de prop. El CEPS representa, des de 1983, una font independent de solucions per a les qüestions europees en tots els sectors de la política i l’economia.

Sr. Incerti, quins són els problemes de l’economia italiana des d’una perspectiva europea?

Els problemes són de naturalesa diversa i es centren especialment en l’estructura industrial, la marxa de la demografia, la rigidesa del mercat laboral, les mancances o les excessives distorsions de la competència en molts sectors clau –com ara el darrer escàndol en el sector bancari- i les postures antagòniques entre sindicats i representants del govern. En particular, Itàlia pateix una pèrdua de competitivitat de la seva indústria que es deu, sobretot, a la seva composició, constituïda majoritàriament per petites i mitjanes empreses (en relació a d’altres països europeus) que operen en sectors subjectes a una despietada competència global. Estic pensant, per exemple, en la importància del sector tèxtil italià i la competència directa del mercat xinès. El que realment necessita Itàlia, com tota l’economia europea, són enormes inversions en recerca i desenvolupament com a única manera de rellançar la competitivitat del país. Dissortadament, destinar més recursos a la innovació només produiria resultats a llarg termini i, encara que es fes de manera immediata, els propers anys no seran, certament, fàcils per Itàlia. Des del punt de vista del creixement demogràfic, el problema és igualment greu, sobretot per la seva incidència en el PIB: amb una població que envelleix cada vegada més (el percentatge de població de més de 60 anys és del 24,5%) i un índex de natalitat mitjà en constant retrocés (situat al voltant de les 9,6 unitats per miler d’habitants), el sistema de pensions actual resulta insostenible si no es duen a terme reformes.

Quin ha estat l’impacte del govern Berlusconi?

No ha resolt els problemes. El seu govern no ha respectat molts dels compromisos electorals que es van fer i, en particular, no ha tirat endavant aquelles reformes estructurals que haurien estat necessàries per tal de fer ressorgir l’economia italiana. Només per posar un exemple, i tornant al problema demogràfic, el govern Berlusconi ha retardat la completa entrada en vigor de la reforma del sistema de pensions fins el 2008. L’objectiu de la mesura és evitar les conseqüències polítiques causades per l’agreujament del sistema, afeblint així la pròpia reforma.

Des d’un punt de vista europeu, a més a més, el govern de centre dreta no ha deixat de desacreditar les reformes provinents de la Unió Europea, donant a l’euro, d’altra banda, la culpa del malestar econòmic del país. Els efectes d’aquesta postura es poden veure reflectits en les protestes contra la línia d’alta velocitat (TAV) Lió-Turí, que ha vist la radicalització i el rebuig del diàleg per part d’àmplies capes de la població davant un gran projecte estructural ideat en el marc europeu.

Romano Prodi podria fer-ho millor?

Sempre des d’un punt de vista econòmic, sí, però només en part. Prodi podria aportar una cultura de govern diferent, i alguns dels seus col·laboradors tenen idees millors pel que fa a les receptes útils per Itàlia. Això no obstant, encara caldria veure si el centre esquerra té la capacitat de tirar endavant les reformes necessàries. Existeix una oposició interna dins de la pròpia coalició que considera les reformes excessivament dures, fins i tot entre els partits que hi donen suport. Un dels principals avantatges seria probablement l’abandó de les posicions excessivament antagòniques entre sindicats i representants del govern, els quals, en provenir d’un univers d’esquerres, podrien assolir més fàcilment un acord constructiu. En definitiva, Prodi té els elements necessaris per fer digerir millor als actors socials les “llàgrimes i la sang” que s’hauran de vessar en contrapartida de la millora de l’economia.

Va ser just permetre l’entrada d’Itàlia a la zona euro?

És clar, totalment! És cert que Itàlia mai ha estat vista com la primera de la classe per part dels ideòlegs de la moneda única. De fet, molts pensaven que els criteris del Pacte d’Estabilitat es varen fixar de manera que les economies amb les característiques de la italiana en quedessin excloses, i em refereixo principalment a l’enorme deute públic (que en el mes de novembre ascendia a 1.537,219 miliards d’euros). Això no obstant, Itàlia ha aportat una gran part de mercat i ha contribuït a estabilitzar-ne el valor i la credibilitat. D’altra banda, l’euro ha beneficiat molt Itàlia, que s’ha vist obligada a dur a terme una sèrie de reformes dramàtiques, a partir dels anys noranta, que han fet una mica més sostenible el deute públic.

Itàlia es va equivocar –i aquest és un dels veritables problemes de l’euro- quan va adoptar, el novembre de 2003, una actitud massa tova en relació a l’”extralimitació” dels criteris de Maastricht per part de França i Alemanya per tal d’obtenir a canvi la mateixa indulgència que ara necessita.