Fotògraf, deus ex machina de campanyes de comunicació internacionals de diverses institucions com Nacions Unides, o de conegudes revistes i empreses com Benetton; fundador de La Fabrica , un centre de recerca internacional de comunicació i art, i cofundador de Colors, la primera publicació global. Oliviero Toscani analitza Itàlia amb la seva lupa de lents creatives i desentona els colors d’Europa.

Expliqui’ns quin és, segons el seu parer, el secret del gran èxit de Silvio Berlusconi, il Cavaliere, i de l’endarreriment de la classe política italiana respecte a Europa

Quan la massa té un nivell intel•lectual baix i l’intellighentia ja gairebé no existeix – potser perquè la classe intel·lectual ha triat el camí de l’estranger – és fàcil destacar d’entre aquesta massa. Això és el que ha fet il Cavaliere. Agafem com a exemple qualsevol de les seves ironies: són absolutament normals. Dites al bar no farien riure ningú. Però com la creativitat queda lluny de la política, qualsevol comentari irònic té un gran ressò. Berlusconi és simplement un home normal que surt de l’encefalograma pla que caracteritza la política italiana actual.

En una entrevista en el canal Rai2 va afirmar que la creativitat no pot ser democràtica. Vostè creu que Berlusconi i el ministre d’Economia, Giulio Tremonti, apliquen una política i una economia creatives, respectivament?

El procés creatiu no és mai democràtic. I l’economia creativa no existeix, és una fal•làcia, una ironia. Pel que fa a la política creativa, l’únic que la va adoptar va ser Gandhi. I prou. Berlusconi, repeteixo, és un home normal enmig d’una massa de gent banal.

Recentment ha declarat que espera una victòria d’il Cavaliere per poder, com a home d’esquerres, tenir l’enemic al govern i poder criticar-lo lliurement. No ho faria així si l’esquerra guanyés les eleccions? Tot i que l’esquerra és “dialèctica” per definició històrica…

Dialèctica? Com que dialèctica! L’esquerra és fonamentalista i per això no deixa espai a la intel•ligència.

Però no havia dit que s’abstindria de parlar malament també de la seva tendència política?

Pertànyer a aquesta “estranya família” és una cosa que em surt del cor, però reconec les seves espantoses limitacions. L’esquerra no té cap mena de creativitat, som incívics i banals. Fins i tot els nens saben que vivim en una societat totalment dretana, per un motiu molt senzill: tothom persegueix el benefici. Als anys 70 encara era una mica diferent…

Per què?

Li poso un exemple: el 1976 el senyor Berlusconi em va convidar a un sopar a casa d’una senyora noble de la Milà més maca. Em va convidar a mi i a Umberto Eco…

Quin bon olfacte, es podria dir…

Sí, era una sortida a la situació. Havia pensat de confiar-nos la seva televisió acabada de néixer. És a dir, que havíem d’encarregar-nos dels aspectes referents a la comunicació i als continguts. Òbviament ni Eco ni jo no ho vam acceptar, i això que l’oferta econòmica era suculenta.

Si la dreta i l’esquerra ja no existeixen, què n’opina del retorn del debat sobre la devolution –transferència d’algunes competències a les regions italianes–, de la recrudescència del nacionalisme i de l’Europa dels pobles? Vostè que porta Europa a la sang i recorre molts quilòmetres d’un país a un altre, com veu el “problema d’Itàlia” en el sí d’Europa?

Haver nascut a Itàlia no vol dir res per a mi. Simplement ho posa en un document, però no hi ha res que em lligui a cap territori concret. Estimo Suècia, Noruega, els països escandinaus. Allà sí que em sento còmode. Els respecto i crec que entre ells i els italians hi ha una diferència fonamental. Si agafem Suècia, veiem que és un país ric, poblat de gent benestant. Itàlia, en canvi, és un país pobre, sempre més pobre, fet per rics que especulen i no paguen impostos.

Es refereix a les recents serials financers? Als del sector de la construcció que ara estan al punt de mira de la justícia? Creu que ha arribat el moment que es produeixin a Itàlia grans fusions transfrontereres?

Clar que sí! Europa serà la nostra salvació. Benvingudes siguin les compres de bancs nacionals per societats estrangeres, com l’oferta pública d’adquisició francesa sobre la BNL. Que comprin les escoles i els serveis públics! Que Lufthansa compri de seguida Alitalia! França, Espanya, Alemanya i Anglaterra poden produir serveis més diversificats i millors. Jo compro texans americans, tinc un cotxe alemany i mai no m’he deixat condicionar per les fronteres dels polítics.

Per acabar, Magister Toscani, vostè que és un creatiu i entén de bellesa, on creu que es pot trobar encara el sentit de la bellesa a Itàlia?

En les persones. Itàlia està feta d’individus. I en la llum i el magnetisme que emana aquesta terra… una energia que no es troba enlloc més, tot i que aquest magnetisme també ha estat perjudicial. També hi ha bellesa a l’art d’aquest país. L’art, que sempre ha estat utilitzat pel poder, perquè qualsevol poder ha necessitat l’art, que és comunicació visual. Té un doble vessant: l’educatiu i el que depèn del poder per créixer.