Des que Itàlia va integrar-se a l’espai Schengen el 1997, els gairebé 7.600 km de costa del “Bell País” s’han convertit en un problema europeu oficial. A raó de l’abolició dels controls d’identitat entre les fronteres dels 15 països que han implementat l’acord Schengen, un clandestí que arriba a les costes sicilianes ja no es troba a Itàlia, sinó a Europa.

La pressió passa d’Espanya a Itàlia

Almenys sobre el paper. Perquè si l’espai Schengen existeix realment, la coordinació de les polítiques de la immigració a Europa encara deixen molt a desitjar. De fet, segons els serveis italians, el canvi d’escenari suggerit pel govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero en matèria de controls a les fronteres de Ceuta i Melilla hauria provocat l’augment de desembarcaments al sud d’Itàlia perquè la pressió s’hauria transferit de Marroc a Líbia. Les xifres ho constaten. Per una banda, segons les dades de Madrid, “els esforços de la policia l’any 2005 han permès que el nombre d’immigrants rebutjats a les fronteres hagi augmentat un 35%”. Aquest enduriment de la política fronterera s’ha cobrat 11 morts a Melilla però a Roma la història és una altra. Els desembarcaments clandestins provinents del nord d’Àfrica han augmentat un 67,9% (en termes absoluts han passat dels 13.594 als 22.824) entre el 2004 i el 2005. A més, entre els clandestins que a finals del 2005 han arribat a Itàlia, quasi un de cada tres, el 32,4% provenia de Marroc. Una xifra que el 2004 no assolia el 24,4%.

La costa de Líbia i la diplomàcia europea

Una situació d’emergència a la qual Itàlia respon cercant la cooperació amb el règim de Líbia del coronel Gheddaf, per un costat, i amb la Unió Europea, per l’altre. Si del 2003 al 2005 el règim de Muammar Gheddafi va acceptar repatriar 7.737 clandestins directes que es trobaven a Itàlia en situació il·legal, Roma va aconsguir que la Comissió de Brussel•les destinés un milió i mig d’euros a “Across Sahara”. És el nom que rep un projecte entre Itàlia, Líbia i Nigèria per al control de les fronteres i la lluita contra la immigració clandestina. No només això, sinó que el passat desembre el Consell Europeu va decidir organitzar una sèrie de trobades entre la UE i Àfrica sobre la migració en el Mediterrani. Dues cites a curt termini: una conferencia entre els ministres europeus i africans està prevista a principis d’aquest any al Marroc, i una conferència sobre immigració i desenvolupament hauria de tenir lloc al març a Brussel·les. A tots aquests esforços, s’afegeix el sistema Iconet , una xarxa web per intercanviar informació sobre els fluxos d’immigració clandestina entre els Estats membre.

No només és el Mediterrani

Tot i així, Itàlia manté l’emergència de la immigració específica. I els altres estats de la UE sempre acusen el “Bell País” de ser incapaç de gestionar d’una manera eficaç i rigorosa el “problema” de la immigració irregular. El desembre passat el mateix ministre de l’interior francès, Sarkozy, va assenyalar Itàlia amb el dit pels dèbils controls de les costes sicilianes. Una acusació que segons Christopher Hein, un alemany que guia el Consell Itàlia per als refugiats, té el regust d’una “infeliç propaganda política i no té en compte el fet que la majoria dels immigrants irregulars d’Itàlia no vénen del Mediterrani, sinó de França o d’Àustria i són veritables estrangers permanents“. Cal especificar que són estrangers que entren legalment, però que després no estan en condicions de renovar el permís de residència.

A la vigília de les eleccions del proper 9 d’abril, la centredreta pretén reforçar, per un costat, la política d’acords bilaterals amb els països d’origen o de trànsit dels immigrants, i per l’altre costat les mesures antiterroristes, que tenen per objectiu facilitar l’expulsió dels irregulars. La centreesquerra, en canvi, ha proposat en el seu programa una sèrie de mesures, segons Hein “amb l’objectiu de superar la concessió del “treballador convidat” Gastarbeiter que implica la participació política dels immigrants en les eleccions administratives, la superació de les quotes d’immigrants fixes i una llei orgànica sobre el dret d’asil”.