Itàlia és un dels països fundadors de l’actual Unió Europea i compta amb polítics que han deixat empremta en la història de la integració europea. Passem ara a Brussel•les, propera parada, Parlament Europeu: un edifici dedicat a Altiero Spinelli, que va centrar la seva acció política en la construcció de l’Europa federal. Les directrius de la seva conducta política es troben al Manifest per una Europa lliure i unida, escrit l’any 1941 a l’illa de Ventotene, on va estar exiliat en l’època feixista. D’Altiero Spinelli cal recordar també el Tractat d’establiment de la Unió Europea de 1984, intent extrem de reformar l’aleshores Comunitat Econòmica Europea, posant el Parlament Europeu, únic òrgan escollit democràticament, en el centre de l’acció per a la construcció d’una Europa política.

Acte únic europeu… però no polític

També és obligat recordar Alcide De Gasperi. Durant el seu govern, Europa va donar suport a la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer ( CECA ), cosa que li va valdre l’apel•latiu de pare fundador de l’actual Unió Europea, juntament amb Adenauer, Schuman i Spaack. També va mantenir la necessitat d’afegir al projecte de Comunitat Europea de Defensa ( CED ), dirigit a dotar els sis països fundadors d’un exèrcit comú, una acció constituent que construís una comunitat política europea. Però cap dels projectes va ser dut a terme i Itàlia no va ratificar el tractat CED, ja que l’Assemblea francesa es va negar a aprovar-lo.

Els cercles de la política us semblen massa avorrits o tècnics? Cap problema. Perquè la bota més famosa del món té altres cartes il•lustres sota la màniga. Dirigim-nos cap a les llotges i els actes de les comèdies i tragèdies d’Europa. Parada obligatòria: la Unió dels teatres d’Europa nascuda l’any 1990 gràcies a la iniciativa de Giorgio Strehler. Considerat a Itàlia “el DIRECTOR” (amb majúscules), Strehler va desitjar profundament aquesta associació, que avui compta amb dinou dels teatres públics més importants d’Europa. Representen Sòfocles i Shakespeare de maneres diferents i cada teatre hi contribueix amb l’estil i la llengua propis. Des de 1992, cada any s’organitza el Festival de teatre europeu, cada cop en una ciutat diferent, de manera que, sobre l’escenari, actors i directors col•laboren i intercanvien les diferents experiències nacionals i contribueixen al naixement d’una Europa que no sigui només economia i moneda única.

Del slow food a Renzo Piano

I després del teatre, res millor que una bona taula per descobrir què tenen en comú les cuines europees. A banda dels fast food hi ha diversos pilars de la identitat nacional. Per tal de conservar aquest patrimoni cultural-culinari, Carlo Petrini va fundar l’any 1986 l’associació Slow food , fet que li va valdre un lloc entre els herois europeus de la llista del Times Europe l’any 2004. El moviment va esdevenir internacional l’any 1989, quan els delegats de vint països van signar a París un manifest contra la fast life que creia en el slow food per reconquistar ritmes de vida més humans i un consum crític del menjar.

Com a colofó podem passejar per diferents ciutats europees i no europees, i fer un cop d’ull a les obres de Renzo Piano. El famós arquitecte italià considera una tasca rellevant reviure els llocs de la ciutat que tenen una funció social i “humanitzant” que han estat víctimes de les necessitats urbanístiques i econòmiques i han esdevingut “no-llocs”. El Centre Georges Pompidou , de Piano, es va crear a París per revalorar el barri de Beaubourg, i a Amsterdam, el Centre nacional per a la ciència i la tecnologia ( NeMo ). Fins i tot en la Berlín reunificada ha contribuït al renaixement del Postdamer Platz

i a Roma ha creat l’Auditorium Parco della Musica, amb tres edificis amb forma d’escarabat.

Una última curiositat: Piano és el pare d’una de les construccions més altes d’Europa, El London Bridge Tower, de 305 metres, que hauria d’estar acabat el 2011.

Crèdits fotogràfics: Comissió Europea (De Gasperi), Piccolo Teatro (Strehler), Slow Food Deutschland (Petrini), Stefano Goldberg (Piano).