1. El futbolista del Lazio, Paolo di Canio, es declara feixista, realitza salutacions feixistes i s’erigeix portaveu d’un grup que exhibeix banderes nazis, sense que aquest comportment li costi una condemna per part de la federació de futbol. A Alemanya, en canvi, Stefan Effenberg va ser expulsat de la selecció, després de fer botifarra al públic durant la final de la Copa del Món de 1994.

2. A Itàlia, els gestos vulgars també abunden en la política. Els que es van escandalitzar amb les declaracions de Sarkozy quan va titllar de “púrria social” els participants de les revoltes dels suburbis francesos, haurien d’assistir a qualsevol festa de la Liga Norte i escoltar les intervencions dels ponents. Per exemple, les de Roberto Calderoli, exministre italià de Reformes, que el setembre passat va exhortar els immigrants a “tornar al desert a parlar amb els camells, o a la selva a ballar amb els micos”. Calderoli va dimitir el passat 18 de febrer després d’exhibir una samarreta amb una de les controvertides caricatures de Mahoma en un programa de televisió. Els polítics de la Liga Norte tambés són coneguts per les seves propostes innovadores per resoldre els problemes socials: “Castració química” pels violadors i “canonades pels immigrants”.

3.

“Amb la mafia i la camorra hem de conviure”, paraula de Pietro Lunardi, ministre d’Infraestructures i Transports italià.

4. Quina pena que la convivència amb la màfia hagi costat la vida a persones valentes com el jutge Borsellino, que en la seva última entrevista concedida a dos reporters francesos, va parlar de les investigacions sobre Marcello Dell’Utri, braç pret de Berlusconi, i va fer al·lusió al blanqueig de diner negre de la màfia. No obstant, l’exclusiva no va tenir repercussió en el panorama televisiu italià, a menys que no fos retransmesa a mitjanit per un canal satèl·lit. No és casualitat que Itàlia, segons l’organització Freedom House hagi descendit al 70è lloc, en la classificació de la llibertat de premsa, darrere de països com Botswana o Namíbia. A Europa, ocupa la penúltima posició, per davant de Turquia, els dos únics països “parcialment lliures”.

5. Arribem al suculent capítol sobre Política i Justicia. Entorn dels problemes jurídics de Berlusconi i alguns dels seus col·laboradors s’està desenvolupant una guerra civil entre la dreta italiana i la magistratura nacional. D’una banda, Berlusconi ha iniciat una campanya d’odi contra l’estament judicial. D’altra banda, els magistrats assumeixen una actitud cada vegada més corporativista i polititzada com a reacció als insults, i poques vegades es queden al marge de la política. Sense oblidar unes declaracions de Berlusconi que han passat a la història, durant una entrevista amb The Spetator, en què deia que calia ser un “pertorbat mental” i “antropològicament diferent” per escollir la carrera de jutge. Efectivament, és més intel·ligent escollir la carrera d’empresari que barreja afers de diners, informació i política.

6. Política i Justicia, segona part: quants imputats seuen als bancs del Parlament? “Vint-i-Tres entre Roma i Brussel·les”, asegura el cèlebre humorista Beppe Grillo : “Abans esperaves una mica, i el polític es convertia en delinqüent. Ara, en canvi, un delinqüent espera uns anys i es converteix en polític”. La política, o la via més curta per evitar l’avorriment a la presó.

7. De fet, quan algú passa pels tribunals italians, perd la noció del temps. Fins a tal punt, que la Cort Europea de Drets Humans ha amonestat ja Itàlia 276 vegades per la lentitud dels processos. Un exemple ? Pels pocediments penals, la duració mitjana és de 1.491 dies (dades de 2001); contant les inhibicions d’un jutge a l’altre, els recursos al Tribunal Suprem, etc. En total, un procés penal durauna mitjana de deu anys. Així doncs, procurin no cometre delictes en territori italià… Tempus fugit

8. Un altre capítol interessant en el “bell país” (Belpaese) és l’evasió d’impostos . Cada any 200 mil milions d’euros equivalents al 7% del PIB surten (o no entren) de les arques de l’Estat. En aquest apartat, la situació italiana és del tot atractiva, ja que el delicte de falsedat de comptes ha estat finalment abolit.

9. Si la separació de poders perilla, la separació entre autoritat espiritual i poder temporal també és ambigua. El juny passat el govern va voler consultar els ciutadans abans de derogar una llei sobre la fecundació assistida. Es va convocar un referèndum popular… en teoria. Perquè a la pràctica, l’Església, que ha redescobert el plaer de la política activa, va invitar els ciutadans a quedar-se a casa. Els ciutadans catòlics van seguir els preceptes del president de la Conferència Episcopal Italiana, Camillo Ruini, en la seva crida a l’abstenció . Resultat: un rècord negatiu de participació (25,9%) i una gran satisfacció de l’Església. Com va dir Lorenzo de Médicis: “Qui vulgui ser feliç, que ho sigui; de demà, no hi ha certesa”, Chi vuol esser lieto sia.

10. Per últim, la virilitat mediterrània, pot ser almenys el consol dels italians? Fins un cert punt. Segons una investigació de Durex, empresa líder en la producció de preservatius, els homes més atractius del món són els hongaresos, seguits pels búlgars i els russos. No obstant, la reputació de latin lovers dels italians no es relecteix en les estadístiques més recents. El mite s’ensorra quan la coneguda marca de preservatius assegura que els grecs, i no els italians, estan considerans els millors amants d’Europa.