Aquests dies, Silvio Berlusconi, el “Cavalieri”, com se’l coneix a Itàlia, torna a estar en el punt de mira de l’opinió pública del seu país. L’últim escàndol ve després de la presentació de la pel·lícula documental “Viva Zapatero” de Sabina Guzzanti que tracta de la relació viciada entre els mitjans de comunicació i el poder polític, així com el programa televisiu “Rockpolitik” del cantant Adriano Calentano.

Perjuri i frau fiscal

A Berlusconi se li retreu que el poder polític, l’econòmic i el mediàtic estiguin concentrats a les seves mans. L’home més ric l’Itàlia va mantenir, fins i tot després de la seva irrupció en la política, el control sobre Mediaset , un dels grups empresarials del país. El president italià és un dels empresaris més poderosos de tot Itàlia. A més, els seus habituals conflictes amb la justícia fan que els que el critiquen facin sonar totes les alarmes amb raó. La llista d’acusacions és llarga: va des del perjuri i el frau fiscal, passant per la falsificació de balanços i el finançament il·legal de partits, fins arribar als retrets de presumptes contactes amb la màfia. Tanmateix, fins ara Berlusconi sempre ha aconseguit eludir aquestes acusacions mitjançant l’aprovació de lleis fetes a mida per impedir accions penals en contra seva.

Malgrat tot això, la coalició de centredreta, Casa delle Libertà, va guanyar les eleccions de l’any 2001 sota el comandament de Berlusconi. Segons els últims sondejos realitzats pel diari La Stampa, Berlusconi i el seu partit “Forza Italia” podrien aconseguir un 22,6% del vots, i així la coalició de govern obtindria un total del 47,9%, contra el 49,9% de tota la centre-esquerra.

El salvador d’Itàlia

Seria massa fàcil qualificar els votants del “Cavalieri” de ciutadans inconscients i immadurs sense cap sentit de responsabilitat política. El fenomen del “berlusconisme” té les seves arrels en l’Itàlia de l’anomenada Primera República. Des de la Segona Guerra Mundial fins a l’inici dels anys noranta, el canvi de poder no va ser possible, ja que la coalició de democristians no van ser mai superada pel Partit Comunista. La política clientelista practicada durant dècades facilitava una situació de corrupció generalitzada on l’única aspiració de molts polítics era beneficiar-se dels seus càrrecs.

Quan en els anys 1990, les investigacions sobre l’escàndol de suborns “Tangentopoli” van estar a punt d’arrossegar una gran part de la plana política italiana, l’empresari Berlusconi va veure com cap altre l’oportunitat d’aprofitar el buit de confiança dels ciutadans per la classe política corrupta. El fet que aleshores Berlusconi no estigués preparat políticament no va ser considerat un obstacle per un poble desencantat amb la seva classe política, sinó més aviat el contrari, com un mèrit. Un nouvingut en la política que es presentava com un home fet a si mateix i que havia aconseguit arribar al capdamunt en la política gràcies al seu treball i esforç personals. La figura de Berlusconi va aparèixer com la d’un salvador.

El 45% de les mestresses de casa va votar Berlusconi

La recepta de l’èxit és el “populisme absolut del seu programa polític i electoral”, opina Michael Braun, diputat de la fundació amb seu a Roma “Friedrich Ebert”, pròxima al SPD ( Partit Socialdemòcrata Alemany). Aquest programa s’orienta “en primer lloc segons els desitjos i les demandes dels seus electors, i no tant per les necessitats polítiques reals del moment”. Berlusconi intenta atiar, mitjançant polèmiques constants, la por irracional davant “el perill comunista” que veu reflectit en l’esquerra democràtica, guanyant així l’electorat més conservador. El seu programa electoral recull components de polítiques neoliberals: reforçar el principi d’economia lliure de mercat, la pretensió de privatitzar les empreses públiques i els bancs, així com la simplificació del sistema fiscal. Evidentment això li va suposar guanyar-se moltes simpaties entre empresaris, comerciants i treballadors per igual.

Però tampoc s’oblida de fer promeses a aturats i jubilats. L’any 1994, va prometre un milió de llocs de treball i el 2001, una pensió mínima d’onze milions de lires (uns 525 euros). I així és com efectivament la coalició de centredreta va arribar al 57% dels vots dels aturats. Entre els majors de 65 anys “Forza Italia” va aconseguir un 40% dels vots. No ens podem oblidar, tampoc, que Berlusconi té molt èxit entre el sexe femení, especialment entre les mestresses de casa. L’any 2001 “Forza Italia” va aconseguir un 45% dels vots que provenien d’aquest sector.

Burlar-se de l’Estat

Malgrat el poder de persuasió del “Cavalieri”, és inevitable plantejar-se per què el conflicte d’interessos entre el poder i els mitjans de comunicació no alerta també els votants. Molts seguidors del cap de govern italià no pensen que se li pugui retreure que es burli d’un Estat que els ha estat robant durant anys. No els importa que Berlusconi persegueixi interessos personals, mentre es comprometi de la mateixa manera amb les necessitats i les demandes dels seus votants.

Tanmateix, no tots els votants de Berlusconi el recolzen d’una manera tan incondicional. Un balanç de resultats més aviat pobre està fent créixer la desil·lusió entre molts dels seus seguidors, encara que això només porti a una actitud de resignació. I és que l’esquerra actualment ofereix una imatge de desunió i es mostra incapaç de crear una alternativa acceptable a l’actual president. L’escàndol bancari, en què es van veure implicats molts polítics de l’esquerra, no ajuda a millorar la imatge d’una oposició apallissada sense pietat per Berlusconi. Per tot això, molts italians seguiran donant el seu vot de confiança al “Cavalieri”.

I es seguirà repetint la mateixa pregunta: “A qui podem votar, sinó?”