Europa va enderrocar amb vellut el teló d’acer de la Guerra Freda. L’ agost polonès , la primavera de Praga , l’octubre serbi (2000); naixia un nou concepte de revolució pacífica, gradual i negociada, allunyat del tradicional model jacobí-bolxevic que acabava emulant allò contra què lluitava. El 2003, Geòrgia va agafar el relleu: la Revolució de les Roses

va inaugurar un nou cicle de revolucions de color, que es va expandir entre les exrepúbliques soviètiques d’Europa i d’Àsia Central. Abans de la tímida Revolució de les Tulipes al convuls Kirguizistan, la primavera de l’any passat, el penúltim capítol d’aquesta marea revolucionària va tenyir de taronja el centre de Kíev, la capital d’Ucraïna, l’hivern del 2004. Un mateix patró per a tots: una gran onada de protestes al carrer que desintegren règims simpatitzants amb la política del Kremlin i converteixen Estats regits per un partit únic –i comunista- en democràcies multipartidistes.

Les interpretacions d’aquest fenomen que amenaça d’aïllar definitivament Rússia dels seus antics aliats del Pacte de Varsòvia i de desmembrar la Comunitat d’Estats Independents (CEI), són, però, antagòniques. El que per a molts és la materialització de la utopia de la sobirania popular, per a d’altres no és sinó la posada en escena d’“anarquies prefabricades” on juguen un paper fonamental interessos de caràcter econòmic i militar impulsats per superpotències occidentals capficades a debilitar la posició de Rússia al terreny de joc internacional.

El full de ruta de l’arc de Sant Martí revolucionari

Quins són els mecanismes de les noves revolucions? Per què la mateixa recepta que va acabar pacíficament amb el govern totalitari de Xevardnadze a Geòrgia va provocar centenars de morts entre els opositors que es van revelar contra el règim dictatorial d’Islam Karímov a Uzbekistan el maig del 2005? Per començar, el model de “revolució silenciosa” que ha permès Víktor Iúsxenko liderar la nova Ucraïna no és exportable a les exrepúbliques soviètiques d’Àsia Central. Dos escenaris contraposats ens en donen les pistes: d’una banda, les aspiracions europeistes i atlantistes dels estats europeus que van formar part de l’antiga URSS; de l’altra, l’amenaça de l’islamisme radical que sobrevola sempre les repúbliques del Turkistan. En el primer cas, el pas a una era nova d’oberturisme n’era un requisit imprescindible. En el cas dels Estats de la Vall de Ferghana, la lluita contra l’“enemic integrista” és l’excusa perfecta per esclafar qualsevol indici d’oposició al govern sense fer gaire soroll.

De tota manera, hi ha un factor decisiu que assegura el bon resultat d’una revolució de color: el recolzament de l’opinió pública mundial a través dels mitjans de comunicació. Opinió positiva si les protestes tenen el beneplàcit de les potències occidentals. El silenci, tant de Rússia com d’EUA –que tenien acords econòmics i militars amb el govern uzbek de Karímov– davant la matança d’Andijan la passada primavera, és molt il•lustratiu.

Respostes: blindatge contra la societat civil

S’estendran aquestes revolucions a la darrera dictadura d’Europa (Bielorússia) i al gegant euroasiàtic? Els governs d’aquells països ja han començat a prendre mesures dràstiques contra el que consideren autèntics cops d’estat finançats per Estats Units. La finalitat? Limitar la capacitat de moviment de la societat civil i blindar la seva permanència en el poder. Les darreres lleis contra les ONG aprovades a Moscou tenen també un reflex a la veïna Kazajistan, on el president Nazarbayev ha posat en marxa una “llei contra l’extremisme” per fer front a una eventual revolta social que impedís el traspàs de poders a la seva filla Dania. En el cas de Bielorússia, ja fa alguns anys que les oficines de la Fundació Soros han estat tancades pel govern de Lukaixenko.

A més, el 2004 Bielorússia va aprovar – en un qüestionable referèndum– l’eliminació de limitació de mandat per al president, la qual cosa ha permès a Lukaixenko tornar a presentar-se als comicis del 19 de març. Mesures semblants ja existeixen a Tayikistan o Turkmenistan.

En la tensa calma en què es desenvolupa el mandat de Lukaixenko, hi ajuda el fet que Bielorússia ocupi el lloc número 76 al llistat dels 191 Estats membre de l’ONU segons el Producte Interior Brut per habitant. Deu llocs per davant d’Ucraïna, a només dos llocs de Kazajistan, i molt per davant de la mateixa Geòrgia i les altres exrepúbliques soviètiques on encara no s’ha produït l’alternança política. La seva economia ha mantingut els darrers anys taxes de creixement per damunt del 6%, la qual cosa treu poder a la dissidència, mentre que a Ucraïna tot va succeir enmig d’una recessió econòmica.

Mentrestant, entre l’entusiasme i la por, tothom intentar endevinar qui serà el següent. Quin serà el color de la propera revolució?