Una endevinalla: És un país d’Europa que comença per la lletra “B”. Hi viuen 10 milions de persones, té un relleu geogràfic majoritàriament pla i dues llengües oficials, tot i que la història n’ha afavorit una en detriment de l’altra. Bèlgica? Podria ser, però aquesta vegada parlarem d’un altre país.

Dictadura oblidada

Bielorússia és un país diferent en el marc de l’Europa contemporània. Hi ha l’última dictadura del continent i és l’únic país on s’imposa la censura i on existeix “el culte del comandant de la nació”. Es tracta de l’únic Estat que no ha passat a formar part del Consell d’Europa i un dels pocs que no forma part de la Unió Europea, tot i que, de fet, mai no s’ha plantejat l’adhesió. Bielorússia és una nació on no existeix ni la llibertat d’expressió ni els tribunals independents, on els opositors al règim són empresonats i on l’accés a Internet és limitat.

Aleshores, per què hauríem de preocupar-nos d’aquesta terra oblidada? Hi ha diverses raons per creure que els problemes de Bielorússia afecten també Europa. En primer lloc, qui som, els europeus? En què consisteix la nostra identitat? No es basa en les nostres arrels comunes, la nostra història comuna i en els territoris en què vivim conjuntament? Si és així, Bielorússia és una part integrant del continent europeu i qualsevol que mostra un interès per les qüestions comunitàries també hauria de mostrar més interès per aquest país postsoviètic. La democràcia, l’estat de dret i el respecte dels drets humans són la base del nostre compromís europeu. Aleshores, com és que no ens preocupa allò que està passant uns quants quilòmetres més enllà dins del nostre continent?

En segon lloc, hi ha els enemics. Al règim de Lukaixenko li encanta crear-se adversaris. És una pràctica perillosa ja que els adversaris que es crea són sobretot externs al país. Actualment, l’enemic públic número u de Minsk és Polònia, que inclou la minoria polonesa, formada per 400.000 persones, que viu a Bielorússia. No cal precisar que Brussel•les també forma part de la llista de companys indesitjables de Bielorússia.

Interessos recíprocs

Un altre capítol fonamental és el de la política. Bielorússia depèn econòmicament i política del seu veí rus. Abans del conflicte energètic que va tenir lloc entre Rússia i Ucraïna el gener del 2006, a Bielorússia ja s’havien assegurat unes condicions de funcionament excel•lents. El conflicte entre Rússia i Ucraïna estava fonamentat en una sèrie d’amenaces per part de la companyia Gazprom russa que assegurava que tancaria l’aixeta del subministrament energètic que proporcionava a Kíev si Ucraïna rebutjava augmentar els aranzels de trànsit. D’altra banda, la companyia petroliera nacional russa ja s’havia fet amb el control de la xarxa de gas bielorús l’any 2004.

L’aliança de Lukaixenko amb Moscou és evidentment profitosa per a totes dues parts. Tot posant-se Bielorússia a la butxaca, la Rússia de Putin ja no es trobarà mai aïllada en el territori postsoviètic. Per al president rus, els aliats fidels són un tresor i, de tresors, en queden pocs. A Moscou, el mite de la unió dels eslaus orientals (per no dir de tots els eslaus) continua viu.

Pel que fa a Lukaixenko, el pacte amb Moscou té una importància cabdal. Sense el suport de Rússia, el règim bielorús no sobreviuria gaire temps. Rússia acull treballadors bielorussos al seu territori, ven a Bielorússia les matèries primeres a molt bon preu i obre el seu enorme mercat de 140 milions d’habitants als productes bielorussos. D’altra banda, la benevolència de Rússia és una seguretat per Lukaixenko. Tot i que els esdeveniments que tenen lloc a Bielorússia generen crítiques a Occident, Alexander Lukaixenko no té cap motiu per estar preocupat; té tot allò que li cal per tal de poder governar Bielorússia: el suport de Rússia.

Contagi democràtic

L’actitud de la Unió Europea respecte a l’Europa de l’Est abans de la Revolució taronja consistia a negociar amb Moscou els assumptes que afectaven Kíev i Minsk. I això ha estat un error fatal ja que, tard o d’hora, Bielorrússia agafarà la direcció correcta per a assolir un estat de dret on els drets humans seran respectats. Quan això passi, la Unió Europea haurà d’estar preparada per a debatre els assumptes que afectin Bielorússia a Minsk, i no a Moscou. A més, la Unió Europea hauria d’anticipar-se molt abans que es produeixi aquest canvi d’actitud. Un exemple particularment ben vist d’aquesta anticipació ha estat el finançament que la Unió Europea ha fet d’un emissora de ràdio de Bielorússia.

La revolució taronja ha demostrat fins a quin punt la lluita per una bona causa pot esdevenir eficaç. La democràcia aconseguida a Ucraïna mostra que un procés semblant també es podria aconseguir a Rússia. Si hi hagués canvis potencials a Bielorússia, es faria també un pas endavant cap a una Rússia més democràtica. L’hivern passat als carrers de Varsòvia els manifestants exclamaven: “Kíev - Varsòvia ! Un assumpte comú!”. Ja seria hora que es posessin de moda eslògans semblants per a demanar moviments democràtics emergents darrere la nostra frontera europea comuna a l’est.