Alexander Lukaixenko ha presidit Bielorússia amb mà de ferro des de 1994, quan va guanyar les eleccions amb un 80% dels vots. Té un estil autoritari, que ell mateix reconeix públicament: “Has de controlar el país i el més important és no arruïnar les vides de la gent”. La seva manera de parlar i la seva actitud humil sembla que han tingut efectes positius per al país. L’ atur es manté en un 2%, i la taxa de creixement del PIB és d’un 7,8%. Com s’ho fa, l’últim dictador d’Europa, per aconseguir aquests resultats?

El pare Lukaixenko

Lukaixenko, 52 anys, és un interlocutor sincer i els seus compatriotes el veuen com un home proper i accessible. Els seus seguidors l’estimen i el coneixen com a Bat’ka, pare. Cal anar a buscar les seves arrels en el món agrícola, ja que durant la seva joventut va dirigir una granja estatal. L’any 2003 va acomiadar el primer ministre, Gennady Novitsky, per no pagar els salaris endarrerits a uns grangers. Aquesta actitud el va fer molt popular entre certs grups de població. El seu interès per l’agricultura no és d’estranyar, si tenim en compte que el 95% de la terra agrícola és propietat de l’estat. Amb només un 14% de la població ocupada en l’agricultura i amb un PIB de l’agricultura d’un 11%, no seria millor que el president es concentrés en altres assumptes?

Com l’esport, per exemple… “Hi ha 50.000 seguidors que m’esperen”, va dir abans d’un partit de futbol molt important. “No els puc decebre”. Una excusa perfecta per plantar Leni Fischer, un enviat del Consell d’Europa, en una visita diplomàtica que va fer el representant europeu a Minsk l’any 2003. La seva passió per l’esport, especialment per l’hoquei sobre gel, és una altra faceta d’aquest president populista, que es pot veure pel nombre de pistes de patinatge que ha fet construir a les principals ciutats de Bielorússia.

Política a ultrança

Camps de conreu, pistes de gel…, però com va entrar Lukaixenko en el món de la política? Després de la independència de 1990, es va fer famós per la seva mà dura contra la corrupció, i va ser escollit president del comitè anticorupció del parlament bielorús. Lukaixenko presumeix de ser l’únic diputat del parlament bielorús que va votar en contra de la ratificació del Tractat de Minsk, l’acord signat el desembre de 1991 que dissolia la Unió Soviètica i establia la Comunitat d’Estats Independents ( CEI ) en el seu lloc. Després de la seva elecció com a president el 1994, Lukaixenco va intensificar les normes referents als polítics de l’oposició mitjançant un referèndum dubtós, i va modificar lleis a favor seu.

Malgrat que no se’l té en compte en una esfera internacional, no podem obviar la seva sagacitat. El seu primer referèndum de 1996 va allargar dos anys més el seu primer mandat de 5 anys. Va convocar un altre referèndum l’any 2004, demanant un canvi en la llei per eliminar la limitació de mandat presidencial, que va coincidir sospitosament amb la campanya presidencial del 2006. Segons els organismes internacionals, el referèndum no va ser “ni just, ni lliure”.

Els EUA no van acceptar les eleccions parlamentàries de l’any 2001, i les van declarar antidemocràtiques, per part de l’Oficina per les Institucions Democràtiques i els Drets Humans ( ODIHR ). A més de no ser “ni lliures, ni justes”, no van arribar als estàndards internacionals.

Res no s’interposa en el camí de Lukaixenko

Lukaixenko ha tancat molts mitjans de comunicació, tot i que encara hi ha algunes publicacions privades que existeixen, com és el cas del diari econòmic BDG Delovaya Gazeta i el diari de l’oposició Narodnaya Volya. A més, només un 10% dels bielorussos tenen accés a Internet. La campanya electoral no ha estat fàcil pels candidats de l’oposició, que han vist limitat el seu accés als mitjans de comunicació. Cada candidat només ha tingut dret a dos discursos de mitja hora a la televisió nacional. La majoria dels diaris, en canvi, fan campanya al costat de Lukashenko, ja que estan en mans de l’estat. L’any 2006, el govern té previst invertir 61 milions d’euros en els mitjans de comunicació estatals; una bona mesura per assegurar l’estabilitat que promulga el president a tort i a dret.

Aneu amb compte amb el que dieu sobre el president bielorús. La llei preveu una pena de 5 anys de presó per tota persona que insulti el president, encara que els insults siguin moderats. Aquesta disposició segurament no ha tingut res a veure amb els sondejos electorals Gallup/Baltic, que atribueixen un 55% dels vots a Lukaixenko.

De fet, en una enquesta del mes de gener duta a terme per l’ONG Pontis/IVO, el 81% dels bielorussos tenien en compte les promeses del president bielorús pel que fa al nivell de vida. Tanmateix, només una tercera part dels participants creuen que les eleccions seran justes. Per tant haurem d’esperar fins el 19 de març per veure què passa…

Agraïments al nostre corresponsal Gellért Rajcsányi, de Budapest.