Mentre la Unió Europea ampliava les seves fronteres externes i les internes queien, la criminalitat va beneficiar-se d’aquest moviment lliure com una conseqüència social natural. El problema amb les tradicions legals dels diferents estats és que de vegades poden actuar unes contra les altres. Per exemple, pel que fa referència a l’extradició, durant molts anys el govern francès va rebutjar extradir ciutadans francesos a altres països. La dèria per fer una reforma existia des de Maastricht, però no és fins el 2004 quan els líders es van esforçar a construir l’ Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia dins la Unió Europea, amb la intenció de lluitar contra el crim organitzat a escala supranacional.

Cooperació europea, més estil que substància?

Abans d’aquest projecte, la col•laboració era per a casos puntuals, fora del marc legal europeu. El canvi de competència es va veure per primera vegada amb el Tractat de Maastricht el 1991. Tanmateix va resultar ser un cas purament d’estil, poc substancial. Les propostes no van ser vinculants als Estats membre, per tant la seva adopció fou inconsistent i la seva aplicació pràcticament inexistent. D’alguna manera, això es va rectificar el 1999 amb el Tractat d’Amsterdam, que per primera vegada incloïa provisions per a consultar aquests temes al Tribunal de Justícia Europeu. No obstant, aquesta legislació continua essent competència de cada Estat membre. Els instruments legals obliguen a “arribar a l’extensió” però permeten que els estats transposin els principis a les lleis nacionals. En termes generals, això es anàleg a la cooperació de les directrius europees, tot i que la llei per encarregar-se de la policia i la cooperació internacional continua tancada en un marc intergovernamental i no en un de supranacional.

El Tractat d’Amsterdam va representar una evolució, ja que la cooperació de la llei criminal era, i encara és, un assumpte tractat, però encara queda molt per fer. El sistema ha estat criticat per ser massa dèbil. Amsterdam va donar les bases per a una aproximació innovadora i dinàmica a una llei criminal a la UE. L’Octubre de 1999, al Consell Europeu de Tampere , es va establir el principi que el “reconeixement mutu devia convertir-se en la pedra angular de la cooperació policial i judicial a la UE”. Aquesta opció és una aproximació més liberal i implica que cada Estat membre respecti les decisions judicials preses arreu i faci complir les sentències.

Una àrea de justícia genuïna?

Tanmateix, hem de qüestionar-nos si això donarà lloc a una bona justícia a llarg termini. El Reconeixement Mutu és inherent al funcionament d’un mercat comú, així doncs, el Consell Europeu ha adoptat la millor solució ampliant el seu principi als procediments criminals? No està gens clar, ja que els governs nacionals han optat per una forma políticament convenient.

Per exemple, la llei europea sobre l’ Ordre d’Arrest , tot i que limita en termes estrictes el lliurament de ciutadans acusats o condemnats per un delicte a un altre Estat membre, és ambigua pel que fa referència a la defensa dels drets i garanties. A més, la manera com s’han de respectar i reconèixer les decisions a la UE crea un àmbit on replicar les lleis dolentes o anòmales. Mentre els Estats membre i els països candidats semblen emfatitzar els seu respecte i adherència a processos justos i als drets humans, és evident que alguns estats fallen en aquest tema. Per exemple, casos com els de Theresa Daniels els diferents estàndards judicials entre Espanya i el Regne Unit indiquen que encara hi ha molta feina per fer. Així que s’ha posat molt èmfasi en la persecució de criminals a la UE i és insuficient la unificació dels drets dels arrestats. El marc legal en què aquestes noves mesures treballen no és suficient per a una revisió judicial de les accions de l’estat.

S’ha de lamentar i posar atenció en aquest tema si es vol arribar de manera satisfactòria a una àrea de llibertat, seguretat i justícia.