El motiu d’aquest interès va molt més enllà de revisar la validesa del règim electoral que va sorgir de la Revolució Taronja , o de si el dividit “equip taronja” es reunificarà. Les preguntes que sorgeixen abans de les eleccions de març són les següents: quin tipus de coalició es formarà? Serà capaç el president de traspassar alguns dels seus poders al parlament i al govern, tot just escollits, o insistirà a revisar la reforma política? I finalment, es proclamarà “l’opció europea” en el curs de la revolució?

Reformes del sistema

Les reformes que van entrar en vigor el mes de gener tenien l’objectiu de compartir certs poders amb el parlament. Tanmateix, a la pràctica, les reformes van dur la política a un “punt mort”, quan el parlament va decidir donar un vot de no confiança per l’escàndol del gas , que va perjudicar les relacions amb Rússia i els EUA. El president, Iúsxenko, va considerar la decisió il·legítima, encara que no va poder qüestionar-ho a les Corts Constitucionals perquè encara no s’havien format del tot després de la revolució.

Encara que els daltabaixos que patia el país sota la presidència de Leonid Kutxma van finalitzar el gener del 2005, la seva idea d’una reforma política encara avui es discuteix– especialment pel que fa a, una vegada més, la legitimitat. Amb la reforma, el president perdrà alguns poders de vet que seran transmesos al parlament, al president del parlament i al primer ministre. El Consell Europeu, després d’analitzar la proposta de Iúsxenko, va decidir que Ucraïna necessita un canvi, però no del tipus ‘inconstitucional’ com s’ha promulgat.

Aquest “punt mort” polític s’uneix a una decepció general dels resultats de la Revolució Taronja, en gran part a causa de la dissolució de “l’equip taronja” el setembre del 2005, quan el president Iúsxenko va destituir la seva aliada i primera ministra Iúlia Timotxenko, una de les impulsores de la Revolució Taronja. A Ucraïna i a l’oest, molts van relacionar aquesta acció amb els “escàndols de privatització” i especialment després de la promesa de la que aleshores era primera ministra d’aclarir la situació sobre la privatització de la planta Nikopol Ferroalloy, on confluïen els interessos de diversos grups oligàrquics.

El resultat de les eleccions mostraran la seva cara

Com a conseqüència de la dissolució, el suport popular dels aliats extaronges (associats amb el bloc del president Víktor Iúsxenko, La Nostra Ucraïna, i el bloc de l’exprimera ministra, Iúlia Timotxenko) és inferior al suport popular que rep el partit del perdedor de la campanya a la presidència del 2004, Víktor Ianukóvitx, el Partit de les Regions. Els sondejos dirigits per diverses empreses (Inmind, Rozumkov Center, l’Institut de Sociologia de Kíev), coincideixen a situar el Partit de les Regions en primer lloc (entre un 27,3% i un 34,9 %), seguit del bloc La Nostra Ucraïna (entre un 16,9% i 18,5 %) i pel bloc de Iúlia Timotxenko (entre un 10,4% i un 14,4 %). Tot sembla indicar que si vol continuar governant, el partit de Iúsxenko es trobaria davant d’un dilema: aliar-se amb el seu exrival o amb la seva exaliada.

Tal com exposa el conegut politòleg ucraïnès Taras Kuzio, una coalició taronja anunciaria un símptoma de superació, aprovat per l’OTAN i la UE, mentre que una coalició amb el Partit de les Regions seria una evidència de regressió, comparable a les conseqüències confuses de la Revolució Taronja. En resum, no és gens fàcil alliberar-se del llegat del règim de Kutxma. Com a conseqüència de la reforma política, alguns clans oligàrquics regionals que tenen un gran suport popular podrien formar majoria al parlament, i així anul·lar i invalidar les accions democràtiques de la Revolució Taronja. Per tant, la persistència d’Ucraïna a seguir l’opció europea depèn summament de l’elecció que facin els ucraïnesos el 26 de març del 2006.