Jan Palach va morir cremat durant una protesta contra l’ocupació soviètica de Txecoslovàquia el 1969. La mort del seu company d’escola va fer que Tomáš Halík es convertís al catolicisme, tot i que no havia estat criat en aquesta religió. Aleshores, va comprendre que ningú no pot estar tan a prop d’un altre ésser humà com un sacerdot. Així que va estudiar per a ser-ho i fou ordenat en secret. Van prohibir que donés classes a la universitat i va treballar com a psicoterapeuta per a drogodependents. Ara és un dels sacerdots més coneguts de la República Txeca. Després de la caiguda del teló d’acer, no està d’acord amb la manera en què tractem el nostre passat comunista. Argumenta que cal una reflexió profunda, però la gent ignora aquesta necessitat i intenta oblidar.

L’augment de la violència, fe i ciència, el paper dels mitjans de comunicació, el xoc de cultures… aquests i altres temes es tracten al seu llibre, Night of a Confessor, que fou publicat abans de Nadal i ja s’ha exhaurit. Halík proposa que ens trobem al cafè Krásný ztráty, al casc antic de Praga. És dimecres a l’hora de dinar, tot i que estem molt tranquils. De fet, tenim aquest petit espai per a nosaltres sols. El senyor Halík arriba somrient, es treu l’abric i el barret negres i s’asseu davant nostre. És professor a la Charles University, presideix l’acadèmia cristiana de Praga i viatja per tot el món pel diàleg interreligiós i intercultural.

Europeu o txec?

Quan li preguntem si se sent més txec o més europeu diu que no veu pas cap contradicció en ser ambdues coses. Ser txec només te sentit en el context de ser europeu. “L’europeisme és un concert de diversos instruments musicals i diverses veus, i tots necessiten ser allà”. D’altra banda, rebutja els temors populars de perdre la identitat i és del parer que ”el nacionalisme és la teoria més perillosa de l’egoisme col•lectiu” i necessita ser reemplaçat per la responsabilitat que cadascú té amb la terra que li ha estat donada.

Desprès del Divorci de Vellut que va comportar la desintegració de la Txecoslovàquia, el primer president de la República Txeca, Václav Havel va nomenar Halík com a possible successor a la presidència, però quan preguntem per les seves ambicions polítiques, Halík és clar. No en té. Mai no ha estat membre de cap partit, tot i que sovint l’inviten per comentar temes polítics com a assessor extern de Václav. Ha participat en molts debats internacionals sobre l’ampliació europea: “La integració Europea no pot ser només a un nivell administratiu i econòmic, ja que això faria la casa europea freda i hostil. Necessitem reconèixer la nostra herència cultural i espiritual comú, i això ofereix grans possibilitats per a les universitats i les esglésies”.

La UE i la cristiandat

Halík fuig d’una Església immobilista: “El projecte d’Europa com una família de nacions sempre ha estat un projecte cristià. Tanmateix, m’agradaria prevenir de la nostàlgia per l’Europa catòlica medieval i de qualsevol esforç per tornar-hi. Hem de valorar els beneficis que la Il•lustració i la nova era van portar”. Per Halik, la religió i el secularisme no són necessàriament punts oposats destinats a barallar-se, sinó que es complementen mútuament. Quan li preguntem sobre la controvèrsia que va suscitar l’absència d’una referència a “les arrels cristianes” en el tractat constitucional, ens respon que és “la veritat històrica” Tanmateix, segons Halík la Cosntitució no ha de limitar les altres religions o fer-les sentir menys europees si no són cristianes. Per Halik, la Constitució és un reflex dels valors cristians de solidaritat i respecte pels éssers humans, i és per aquest motiu que hi va donar suport en el seu dia.

El senyor Halík pren el seu temps per respondre totes les nostres preguntes amb una veu pacient i agradable. En sap molt més de lletres, que no pas de política i religió. Parlem sobre la violència i del retrat de crist que va fer Mel Gibson en la pel·lícula La passió de Crist. Halík prefereix L’última temptació de crist de Martin Scorsese.

Però sempre tornem a la religió i al seu paper en el món actual. Halík opina que “no tan sols la cristiandat es troba en una profunda crisi, sinó també tot tipus de religió organitzada”. Tanmateix, es mostra esperançat: “Me’n vaig adonar quan va morir Joan Pau II. Aquest és el camí per a oferir al món personalitats com el Papa, el germà Roger Schutz de Taizé o la Mare Teresa de Calcuta . Aquest món necessita un testimoni personal i honest”. I continua: “El món secularitzat és només una illa, que ocupa part d’Europa i les classes altes instruïdes d’altres societats. Res no condueix el nostre món cap a una societat secular. Ben al contrari, la religió està tornant a molts països. Si la civilització global ha de fomentar-se en alguna cosa estable, necessitem un diàleg interreligiós genuí”.