Rue des Rosiers, París. Som al cor del barri jueu i no para de bategar: dos rabins que tenen pressa desapareixen pels carrerons sinuosos, mentre que el sol de bon matí llança els seus rajos contra les vitrines plenes de safates de delicioses bagels, pastetes jueves. Una flaire penetrant de falafel flota a l’aire. A França hi viuen 600.000 jueus, la comunitat jueva més important d’Europa, la comunitat belga té 30.000 fidels, i a Gran Bretanya n’hi ha 300.000. En el marc de l’Europa dels 25, el judaisme s’articula mitjançant 3 institucions fonamentals: la Conferència europea dels Rabins sobre qüestions religioses, el Consell europeu social jueu i el Congrés Jueu Europeu (CJE) que s’encarrega de les polítiques problemàtiques.

On és la UE?

Tot i aquestes organitzacions, la UE, per a la majoria de jueus, segueix sent una entitat allunyada. Segons Mark Knobel, investigador al Consell Representatiu de les Institucions Jueves de França (CRIF), la política estrangera de la UE està “desenfocada i les relacions amb el Pròxim Orient es perceben només a través del prisma dels governs nacionals. Tot i que la relació amb Israel és molt forta, els jueus són per sobre de tot habitants del país on viuen”. Les actituds dels diferents Estats membre fan que aquesta distància encara augmenti més. “La UE no aconsegueix unificar les seves opinions; si bé França és tradicionalment pro àrab, Itàlia té predilecció per l’Estat hebreu”, posa de manifest Knobel.

El clima de desconfiança envers les institucions comunitàries és cada cop més enrarit. La causa d’això són les contínues càrregues d’antisemitisme presents al continent: des de la disfressa nazi del príncep Enric d’Anglaterra fins a l’ assassinat del jove Ilan Hamili, a França a principis d’any. “L’augment dels actes antisemites a Europa ha incitat les comunitats jueves a recolzar la dreta”, analitza Jean-Yves Camus, politòleg del Centre europeu de recerca i acció contra el Racisme i l’Antisemitisme (CERA). “El resultat és que des de la Segona Intifada [el 2000] els jueus no veuen quina gràcia té la política de la UE. Els veritables militants es mostren hostils envers qualsevol tipus d’ajuda proporcionada a l’Autoritat Palestina”.

On van els diners?

Sense negar necessàriament el patiment del poble palestí, són molts els qui qüestionen per a què s’utilitzen les ajudes econòmiques provinents de Brussel•les. Jon Benjami, el director del “Board of Deputies of British Jews” es mostra escèptic: “Tenint en compte el grau de corrupció del regne d’Arafat, crec que ara cal assegurar-se que els diners s’utilitzin amb finalitats humanitàries, i no pas militars o terroristes”. Léa Magnichever, una llibretera del barri del Marais de París encara és més categòrica: “La UE no va ser tan exigent quan es va assabentar que els diners destinats a l’Autoritat Palestina es van utilitzar per a editar llibres escolars amb mapes on no hi apareixia Israel i on es lloava la seva destrucció. És inacceptable: una falta de discerniment i de responsabilitat total. Per a mi, Brussel•les ha fracassat en la seva missió pacificadora”.

El professor de la Universitat Complutense de Madrid, Alejandro Baer, es mostra més moderat. Creu que el sobre amb 120 milions d’euros que han concedit els europeus recentment a l’Autoritat Nacional Palestina és “un error, ja que fa creure a Hamas que la porta financera està oberta, sense que hi hagi cap necessitat de respectar les condicions fixades pels europeus, com, per exemple, la fi del terrorisme o el reconeixement de l’Estat d’Israel”. Hi ha altres crítiques que també reflecteixen sentiments d’injustícia semblants. “Si Europa té la intenció de jugar un paper en aquest conflicte, ha de mostrar-se una mica més receptiva pel que fa als arguments utilitzats per l’Estat hebreu i ha de reequilibrar la seva política”, afirma Knobel. A l’escó parisenc del Congrés Jueu Europeu, el seu president Pierre Besnainou, reivindica que s’aturin les ajudes. “Per a nosaltres és inconcebible que la UE transfereixi diners a una organització que s’ha autodenominat ‘terrorista’. Tota la seva credibilitat està qüestionada”.

Menys esquivar i més actuar

Un altre tema sensible és el de l’Iran. En resposta a les repetides provocacions per part del president iranià Mahmud Ahmadinejad envers Israel, el CJE ja ha reaccionat: ha redactat una petició per tal que es voti una resolució que declari el president iranià “persona non grata” en territori europeu. Aquesta petició està actualment debatent-se pels passadissos del Parlament d’Estrasburg. És “una mesura natural”, jutja Besnainou, “si es tenen en compte les múltiples lleis revisionistes que han estat votades a l’Europa dels 25”. D’altra banda, “s’ha interposat una demanda al Tribunal Penal Internacional perquè es consideri la noció d’incitació al genocidi com un inici de genocidi”. Aquesta doble mesura és una de les més fortes i visibles que ha dut a terme el CJE d’ençà que es va fundar, l’any 1986. “De totes maneres, em sap greu que siguem nosaltres qui originem aquestes iniciatives: el problema iranià hauria de preocupar a tots els ciutadans, no només els jueus”, manifesta Besnainou.

Mentrestant, la voluntat de negociar de la Troica europea (Alemanya, Gran Bretanya i França) pel que fa a les ambicions nuclears manifestades per Teheran, no està massa ben vista, especialment a Alemanya. Paul Spiegel, que és el representant dels jueus a l’altra banda del Rhin, va declarar el mes de desembre passat, mentre se celebrava el “Zentralrat der Juden in Deutschland”, que “la política moderada dels governs europeus envers l’Iran ha d’acabar. (…) Cal examinar i posar en vigor totes les possibilitats: des de sancions econòmiques fins a sancions polítiques, passant per l’exclusió de l’ONU. Tanmateix, si algú vol ser pres seriosament en l’escenari polític mundial, ha de dur a terme accions, no només pronunciar paraules”. David Reihnardt, membre del Betar-Tagar , una organització sionista radical, només té fe en l’aliança amb Estats Units: “la UE és com una cloïssa buida. De fet, no va ni aconseguir impedir la depuració ètnica dins del seu propi territori, a l’ex-Iugoslàvia. Que comenci per establir el preu del vi, abans de posar-se a atacar el conflicte israelo-palestí”.