Què espereu quan entreu a l’oficina d’un filòsof? Una munió de llibres apilonats en pilars que tambalegen, pols que cobreix tots els racons i, naturalment, una llar de foc al centre de l’habitació. L’“amant de la veritat”, immers en una de les obres de Sòcrates o Descartes, o escivint sobre algun tros de papir un allau de reflexions inconnexes en forma de monòleg interior.

No trobareu cap d’aquests pautes estereotipades a l’oficina del professor Luc Bovens de la London School of Economics. Bé, de fet, sembla bastant endreçada. Les col•leccions de llibres estan ben ordenades a l’armari, i de decoració només hi ha un ninot petit de Winnie the Pooh. La major part de la paret blanca està coberta per una foto collage, signada per ell mateix i la seva filla.

Tractar amb ganes

Decidim fer una copa en una de les cafeteries que hi ha a la part alta de Londres. Bovens ha publicat fa poc un assaig sobre els problemes de la debilitació de la voluntat. En aquesta publicació, fa una proposta radical a tots aquells que pateixen desitjos excessius. “Quan volem abordar un problema, l’estratègia usual és coprometre’ns amb el nostre entorn.” Bovens explica: “Jurem als nostres amics que els pagarem una quantitat de diners si tornem a cometre els mateixos errors. Això fa que ens costi més.” Conseqüentment, aquelles persones que estan fent una dieta, o els fumadors deprimits, s’imposen un règim estricte segons un procés desesperat de perseguir un estil de vida més saludable. Sense violar les normes, que si no…

Bovens encara ens proposa un canvi radical d’actitud. “Per què no anem en contra de l’estratègia usual? Fem les coses que volem fer i augmentarem els beneficis, després ho convertirem en l’opció racional. Per exemple, hi ha gent que ens paga perquè realitzem un acte desitjat. D’aquesta manera, els nostres actes de debilitat es converteixen en l’opció racional.”

Tot es tracta d’un marc correcte, emfatitza Bovens. Mentre aprofundim sobre el tema, beu a grans glops el cafè. Per un moment, entra en un estat pensatiu, mira fixament cap a un costat durant uns segons i les seves mans s’obren com si agafessin una bola.

Aristòtil és liberal?

La conversa fa un gir, de forma natural, cap a un dels amics més respectats per Bovens, l’antic filòsof moral grec Aristòtil. “Estic realment impressionat per la seva metodologia,” diu Bovens. “És feliç mirant el que pensen els “vulgars”, les persones normals que es troben al carrer: els diners, la bona salut, etc. Després, utilitza aquests factors per idear una sèrie de criteris, i ha d’ajustar-los per veure què és el que exactament constitueix una vida feliç. El fet més important és que ha de ser una propietat humana, alguna cosa que ens distingeixi de les plantes i dels animals. Al final arriba a la conclusió que la gent ha de viure la seva vida d’acord amb la raó.”

A l’escena política d’avui dia, però, el pensament aristotèlic s’interpretaria com un perill il•liberal. “Aristòtil pensava que l’estat ha de jugar un paper en la formació moral de les persones,” diu Bovens. “Això s’apropa a la postura perfeccionista, és a dir, que les persones haurien de fer la bona tria per naturalesa. A l’altra banda, hi ha els liberals, que adopten una postura neutra. Creuen que el concepte del bé té moltes facetes i s’oposen a qualsevol ingerència de l’estat. Això explica per què hi ha algunes persones que s’oposen a la Llei de Drets Civils.”

Bovens admet que és molt difícil de solucionar aquest dilema moral. “En el cas de les normes que imposa el dret civil, la gent dels sud dels Estats Units estaven contents que l’estat els hagués obligat d’una manera poc usual. És més, la intervenció estatal podria ser equivocada. No hi ha cap solució fàcil per això.”

Filosofia de l’amor

Ens movem cap al tema favorit de Bovens: la filosofia de l’amor. “El repte de tot filòsof sempre ha estat definir la naturalesa de l’amor. Esperem que sigui una força constant i eterna, que perdurarà encara que trobem una altra persona que és molt millor, en tots els sentits, que la persona que estimem. Aquest amor també ha de ser prou resistent davant els canvis de la persona estimada, tant, que ens ha de permetre resistir al desig de conèixer noves persones.

Ara bé, què és el que dóna identitat a aquesta propietat que anomenem amor? “Els antics grecs, com ara Sòcrates, van pensar que l’amor estava basat en algunes característiques boniques. Malgrat tot, això no soluciona el problema del canvi. Per què continuem estimant una persona malgrat l’evident deteriorament? (…) Sant Pau utilitza una analogia teològica. El nostre amor és igual que l’amor que sent Déu per les persones. Estimem els altres, a pesar de les seves condicions, i l’amor els fa més meravellosos. Això, però, encara no respon a la pregunta crucial: Per què m’estimes?”

La resposta més significativa la va proposar Aristòtil. “El filòsof grec parteix d’un gran mite que afirma que abans els homes eren cosos andrògins connectats entre ells i constituïts per una part masculina i una part femenina. Després de la revolta contra Zeus, aquelles les dues parts es van separar, i ara intentem trobar l’altra meitat desesperadament. No hi ha cap dubte que els clàssics estaven igual de desconcertats davant d’alguns dels problemes que tenim avui dia. El professor Bovens demostra que tot plegat fa que encara sigui interessant l’estudi de la filosofia hel·lènica avui dia.