El programa nuclear iranià ha esdevingut el tema central de la campanya electoral a Israel. Fins i tot els polítics moderats com l’actual cap de govern en funcions, Ehud Olmert, estan a favor d’actuar amb contundència contra l’Iran. Davant l’influent lobby proisraelià a Washington, Olmert va qualificar Iran com “un gran perill per tot el món civilitzat” i va reclamar “emprendre totes les accions necessàries” per impedir que l’Iran arribi a tenir armament nuclear. Aquestes mesures inclourien probablement un atac aeri contra les plantes nuclears, que ja s’hauria planificat des de Tel Aviv.

Esperança per una solució diplomàtica

També la Gran Bretanya, França i Alemanya, que estan portant les negociacions en nom de la UE sobre el desenvolupament d’armament nuclear, han endurit el to de les declaracions després que el president iranià Mahmud Ahmadinejad manifestés el seu desig “d’esborrar Israel del mapa”. Ni el ministre d’Afers Estrangers alemany, Frank-Walter Steinmeier, ni el màxim responsable d’Assumptes Exteriors de la UE, Javier Solana, han descartat possibles sancions.

Tot i la tensió per les reiterades infraccions de Teheran contra el Tractat de no-Proliferació Nuclear (TPN) i després de presentar la qüestió davant el Consell de Seguretat de l’ONU, Europa segueix apostant per la via diplomàtica i rebutja la idea d’una intervenció militar. Així mateix, es manté l’esperança que les negociacions amb Moscou sobre el trasllat de l’urani enriquit a Rússia puguin obrir la porta a una solució. Steinmeier va advertir del perill d’atiar el conflicte amb amenaces d’accions militars i va destacar que consultar el Consell de Seguretat no suposa en absolut tancar les portes a la via diplomàtica.

Milers de morts després de la intervenció militar

Com s’expliquen aquestes dues estratègies tan divergents? Els europeus no han reconegut la gravetat de la situació? O simplement no tenen el valor d’afrontar un conflicte militar? La resposta la trobem en els diferents interessos de mouen Israel i Europa. Per Israel, una bomba atòmica iraniana seria una amenaça contra la seva pròpia existència. Però a més, suposaria una reestructuració de les relacions de poder al Pròxim Orient a costa d’Israel, en perdre el monopoli de les armes nuclears.

Per als europeus, un Iran amb armament nuclear no suposaria una amenaça directa. Per altra banda, un atac militar posaria en perill la pau a la regió i dificultaria l’accés a les vitals reserves de cru. Tal com afirma un dels últims estudis realitzats per l’”Oxford Research Group”, en un parell de dies seria possible destruir les instal•lacions nuclears iranianes més importants. Tanmateix, també seria imprescindible desarticular les forces antiaèries iranianes així com la seva aviació i marina per poder garantir l’èxit de la intervenció i impedir contraatacs.

Un atac d’aquestes característiques, segons les estimacions dels analistes britànics, comportaria milers de morts i, a llarg termini, la desestabilització de la regió. El règim iranià s’enfortiria, ja que totes les forces socials recolzarien les decisions dels seus dirigents i l’exèrcit rebria un flux important de voluntaris. A més, es pot assegurar que hi haurà un enduriment dels atacs de les tropes americanes a l’Iraq, la interrupció de l’abastiment de cru i nous atacs terroristes d’Hezbol•lah.

Bombardejos cada dos anys

Però l’informe també arriba a la conclusió que les despeses d’un atac militar serien assumibles per Israel, ja que el pes principal de l’operació el portarien els seus aliats, els EUA. Per tant, és cert que un cop militar podria respondre als interessos israelians a curt termini. Malgrat això, encara que Israel estigués disposat a córrer el risc de provocar un augment del cru i una escalada del conflicte iraquià, a llarg termini un atac no beneficiaria la seva estratègia.

L’atac aeri d’Israel contra el reactor nuclear iraquià Osirak l’any 1981 exemplifica els inconvenients d’una intervenció militar. Tot i que Israel va aconseguir l’objectiu de destruir el reactor poc abans de la seva entrada en funcionament i va paralitzar així els avenços del programa nuclear iraquià durant anys, no va aconseguir aturar les aspiracions nuclears d’Iraq que va decidir impulsar i accelerar un programa que només va poder ser aturat pels inspectors d’armes de la UE dècades més tard. Joseph Cirincione ho demostra en un informe de la fundació “Carnegie Endowment”, un grup d’experts de Washington. En el cas d’un atac preventiu, les conseqüències immediates comportarien que Iran trenqués l’acord de “no proliferació nucear” i que concentrés tots els seus recursos a obtenir una bomba atòmica. A llarg termini, Israel hauria de bombardejar les instal•lacions nuclears iranianes cada dos anys per frustrar els desitjos d’Iran de fabricar arsenal nuclear.

El govern de Bush és plenament conscient del risc que suposaria una intervenció militar i advoca cada cop amb més convenciment per la diplomàcia com a via per solucionar el conflicte. Paral•lelament, els EUA intenten accelerar el procés de canvi polític a l’Iran, i recentment han augmentat substancialment els fons destinats a finançar l’oposició iraniana. Europa hauria de recolzar aquest plantejament ja que la millor opció per assegurar la pau i l’estabilitat del Pròxim Orient és impulsar el canvi des de dins. En aquest context, les reflexions d’Israel sobre la conveniència d’un cop militar són improcedents ja que només provoquen que el nucli dur del govern iranià radicalitzi les seves posicions i reforci el seu poder.