Ho ha aconseguit, Ehud Olmert ha deixat la indumentària del gris buròcrata per vestir finalment la de primer ministre reconegut pel poble. Certament, els 28 escons del seu partit, Kadima , sobre els 120 que té la Knesset el Parlament d’Israel, l’obligaran a crear una coalició amb laboristes o partits menors. El primer ministre en funcions israelià ha rebut de les urnes aquell suport investidura que fins avui només la voluntat i després la malaltia del seu mentor, Ariel Sharon, li havien concedit. Olmert s’ha guanyat un futur com a cap del govern sense poder exhibir, a diferència de quasi tots els seus predecessors, un passat militar gloriós. El pragmatisme ha estat l’arma decisiva d’aquest funcionari; un pragmatisme que a vegades l’ha dut a prendre decisions difícils en un país on la política està inspirada generalment per ideologies i dogmes.

Tot comença a Jerusalem

Fill d’agricultors ultranacionalistes i immers en política d’ençà dels anys setanta, la carrera d’Olmert va fer un gir el 1993, quan va ser escollit alcalde de Jerusalem, un càrrec que va conservar durant 10 anys. Va ser una època en què no es va dedicar gaire a l’administració de la ciutat santa, sinó més aviat a dur a terme una escalada tan lenta com inexorable cap a les plantes altes del palau, sota l’ala protectora del buldòzer Sharon.

“No té res d’extraordinari”, diu d’ell Gerald Steinberg, professor de la Universitat de Bar-llan: “Potser la seva virtut principal és justament la de no tenir res d’excepcional i res de pèssim. És així que sempre troba espai per al seu dinamisme.” Des dels anys d’alcalde de Jerusalem desenvolupa el concepte de consolidació de l’Estat hebreu. Una idea que el condueix a donar suport al reforç de la presència israeliana a la banda oriental de la ciutat, per consolidar precisament l’ocupació iniciada amb la guerra del 67. La mateixa idea el va portar anys més tard a suggerir al primer ministre, Sharon, la retirada unilateral de Gaza.

Un camí que algú ha titllat d’incoherent, però que, en canvi, reflecteix l’esperit que va inspirar el naixement del Kadima: l’objectiu és fixar definitivament les fronteres d’Israel, annexionant una part dels territoris ocupats i deixant la resta als palestins. Està previst que el programa es dugui a terme independentment de les negociacions de pau amb els palestins, fins i tot de manera unilateral.

Consigna: hitkansut, o consolidació

Aquest camí ja no es basa en el vell concepte de separació, sinó en el nou esperit de l’hitkansut, que en jueu, precisament, vol dir “consolidació” o “reagrupament”. Fronteres segures per a l’Estat hebreu i un futur Estat palestí clarament separat, a l’altra banda del mur. Aquest canvi marcarà una època, perquè viola un tabú: abandonar gran part dels territoris bíblics de Judea i Samaria representa la fi del somni del gran Israel.

La tria ha estat decisiva: l’electorat israelià, majoritàriament laic, ha premiat Olmert. Un èxit que no es pot atribuir tan sols a l’efecte que Sharon encara exerceix des del seu llit de l’hospital. Ni presa ni caçador, el nou partit de centre ha sabut pescar a dreta i a esquerra, enmig d’una opinió pública cansada de l’estancament de la situació. La victòria de Hamas a Palestina hi ha contribuït empenyent cap a la mateixa direcció: la necessitat de trobar un camí d’estabilització que cal recórrer sense fixar-se un acord amb els enemics de sempre.

El pragmàtic Olmert, el polític sense condecoracions militar, ha sabut interpretar els ànims del seu país. A partir d’avui haurà de garantir als seus ciutadans un lloc segur en una nova pàgina de la història del Pròxim Orient.