Qualsevol parisenca o milanesa que es passegi amb una luxosa bossa baguette Fendi sota el braç llença un missatge claríssim: classe, bon gust i un elevat poder adquisitiu. Aquest missatge té un preu… o més aviat dos. Depèn de si la fabulosa “baguette” s’ha comprat en una paradeta pel carrer o en una elegant botiga amb una dependenta banyada en Chanel nº 5.

La falsificació, un negoci a l’alça

El negoci de la falsificació pul•lula pels carrers de mitja Europa, amb conseqüències preocupants per a una indústria tèxtil que dóna feina a uns 2,7 milions de treballadors, la majoria dones. Segons l’OCDE, la venda de productes falsificats arribaria a un 9% del comerç mundial, més de 450.000 milions de dòlars. Una gran proporció afecta el sector de la moda: el 20% de tèxtil i confecció, el 5% dels rellotges i el 10% de la perfumeria.

Repercussions greus sobre el mercat laboral: uns 270.000 llocs de treball s’han esfumat a nivell mundial. Uns 125.000 d’aquests han estat a la Unió Europea. A les seves fronteres, només el 2004, s’han interceptat cent milions d’articles falsificats. A les pèrdues de vendes provocades per les vendes falsificades, s’afegeixen els danys d’imatge, la manca d’ingressos fiscals i els costos socials.

Aproximadament el 70% dels articles falsificats provenen d’Àsia i la resta de la conca del Mediterrani. Però qui encapçala la classificació és la Xina , seguida per Corea i Taiwan. Els baixos costos de producció, els complexos circuits financers i la fi del sistema de quotes previst a l’ Acord Multifibra són els ingredients d’un còctel nociu que ha fet augmentar la indústria de la falsificació. Només cal pensar en els aproximadament 913 milions de mitges i pantis made in China que han envaït el mercat de la UE durant el gener i febrer del 2005.

Marques (i futures patents) comunitàries

Però, què fa la Unió Europea per tal d’evitar que les creacions europees es falsifiquin? Sobretot protegir-les. Amb un sistema de marques, dissenys i models “comunitaris”, vàlids a tot el territori europeu. “Però el problema” – analitza l’advocada parisenca Béatrice Martinet, especialista en propietats intel•lectuals – “és que els mecanismes de sanció continuen sent nacionals, i això significa que una empresa que treballi a escala europea ha d’anar a judici en cada estat on creu que ha sofert una falsificació”. És cert que la Comissió Europea, per exemple amb el Llibre Verd de 1998 promou una harmonització que, amb la proposta de “patent europea” (arxivada des del 2000), hauria de millorar en els pròxims anys. “Però la veritat” – continua l’advocada Martinet – “és que la protecció dels drets d’autor no és suficient. En el futur caldria tenir una autoritat judicial europea on poder denunciar els casos de falsificació transnacional”.

Les empreses s’organitzen

Mentrestant, les empreses europees del luxe s’organitzen. En el terreny judicial, Burberry’s, Gucci, Louis Vuitton, Prada i Chanel van obtenir el desembre de 2005 la històrica condemna de la societat Xiushui Haosen Clothing Market de Pequín, un autèntic temple de la falsificació made in China. L’altre as sota la màniga de les empreses és la tecnologia. Per exemple, des de 1997 Dolce&Gabbana preveu, per als seus caps, complexos hologrames tridimensionals preparats per l’Estat italià, i fins i tot ha tancat acords amb les duanes dels principals països del món, als quals envia periòdicament equips anti-falsificació. Però això no és tot. La indústria de la falsificació sovint obliga a restringir els canals de venda. És el cas de Levi’s, que ha hagut de tancar la seva pàgina web de vendes en línia per no alimentar el risc de confusió amb totes les falsificacions presents a la xarxa.

És la prova definitiva que la globalització – de l’economia i dels mitjans de comunicació – representa un terreny fèrtil per a les falsificacions. Un terreny on les empreses, igual que Europa, miren de posar ordre.