El genocidi de Rwanda ha quedat com una vergonyosa taca negra en la consciència europea. L’abril de 1994, entre 500.000 i un milió (segons les estimacions) de tutsis i d’opositors hutus del règim de Juvenal Habyarimana van morir massacrats en només tres mesos. La comunitat internacional va assistir de braços plegats a aquesta carniceria des de la reraguarda. Una inacció culpable, segons Déo Mushayidi, que assegura que “la Unió Europea, així com les Nacions Unides van abandonar clarament un poble en perill. En optar per la no intervenció, la comunitat internacional va faltar al seu deure”, deixa anar amb amargor. És a Brussel·les on ens reunim amb aquest home de 45 anys, que va aconseguir fugir del genocidi que va costar la vida a tota la seva família.

Fins i tot ara, dotze anys després, malgrat l’aparença de justícia interpretada pel Tribunal Penal Internacional (TPI), la pau encara no ha arribat a Rwanda. Un informe recent d’Human Rights Watch (HRW) denuncia que amb l’excusa de vetllar per la unitat nacional, l’actual govern de Paul Kagame “confon la ideologia genocida amb qualsevol moviment dissident, que s’oposi a les polítiques governamentals o a la política del Front Patriòtic Rwandès (FPR), el partit dominant del govern.”

Tornar a fracassar

Mushayidi va perdre tota la seva família durant el genocidi. No obstant això, més que viure de la ràbia, Mushayidi diu que està compromès a treballar per aconseguir una vida millor per les dues comunitats que es van enfrontar: hutus i tutsis. Per aconseguir aquest objectiu, diu, el govern ha de fer front a les conseqüències del genocidi.

En un principi, Mushayidi va ser educat per ser capellà a Suïssa. L’any 1994, quan el FPR, antic moviment rebel creat per exiliats tutsis instal·lats a Uganda, va pujar al poder, l’economia i la infraestructura de Rwanda estaven arruïnades. El FPR li va demanar que tornés al país per ajudar en el procés de reconstrucció. Durant aquest procés, Mushayidi era el secretari executiu del centre de promoció de la llibertat d’expressió i de tolerància en la regió dels Grans Llacs, president de l’associació de periodistes (sota el control del Front Patriòtic Rwandès) i editor en cap del diari Imboni.

L’oposició a l’exili

Va ser per aquesta revista que el 2000, enmig d’un clima polític crispat, va escriure una sèrie d’articles sobre la fugida precipitada del president de l’assemblea nacional. Joseph Sebarenzi Kabuye va haver de dimitir i després exiliar-se, després de posar en dubte la conducta del FPR durant el genocidi.

Poc després de sortir a la llum l’article acusador, Mushayidi va ser rellevat del seu càrrec de president de l’associació de periodistes de Rwanda i va ser acusat de “malversació de fons” per les autoritats del govern. Aquests articles van conduir a la prohibició de la revista Imboni el febrer del 2000. Poc després, Mushayadi va marxar cap a Bèlgica per obtenir asil polític. “No vaig preparar el meu exili. Va ser ràpid, calia actuar de pressa i vaig pensar en Bèlgica, un país proper a Rwanda i a l’Àfrica dels Grans Llacs. Des de Brussel·les, capital europea, podem seguir fàcilment l’evolució del món en general i d’Àfrica en particular. A més, era un país en què vivien moltes persones que coneixia”, reconeix.

Per a Mushayidi, el FPR no és la “Creu Roja”. Ell sosté que el FPR manipula la situació política quan s’atribueix el paper de pacificador del conflicte, d’haver estat l’únic a “aturar” el genocidi. A més, avui dia a Rwanda, el FPR té a les seves mans un control gairebé exclusiu dels poders militar, polític i econòmic, i promou l’absència d’esperit crític. L’oposició va veure’s obligada a exiliar-se. En nom de la unitat i la reconciliació nacional, molts sectors de la societat de Rwanda estan subjectes a una doctrina autoritària. El que vol Mushayidi és un diàleg dins d’una societat en què els drets humans estiguin garantits.

“La gent té por i fa servir pseudònims per escriure’ns”. En el seu llibre, Els secrets del genocidi rwandès, acusa Paul Kagame, l’actual president de Rwanda, d’estar darrere de l’atemptat contra l’avió que transportava el president rwandès, Juvénal Habyarimana, acompanyat del seu homòleg de Burundi, Cyprien Ntaryamira. L’atemptat va marcar l’inici del genocidi, l’abril de 2004. “Una època terrible” recorda el periodista, que afegeix: “Fins i tot els seus amics íntims tenien por de parlar-me’n”.

Units en la oposició

El fet que la oposició estigui fora del país no vol dir que no tingui poder. El març del 2002, es va formar a Alemanya l’Aliança per la Democràcia i la Reconciliació Nacional ( ADRN-Igihango ). L’objectiu? “La posada en marxa d’una democràcia consensuada susceptible d’assegurar la coexistència pacífica entre totes les comunitats rwandeses”, explica Déo Mushayidi, nomenat portaveu de l’aliança.

No obstant això, l’aliança va fracassar a l’hora de buscar partidaris a Rwanda i el grup es va dissoldre. L’any 2004, molts membres de la mateixa aliança van formar un altre partit: el Partit Democràtic Nacional (PDN). Segons Mushayidi, “els dos grups ètnics s’han reunit a l’exili malgrat les nombroses dificultats”. Creu que, malgrat que l’oposició s’enfronta amb una sèrie de conflictes interns, encara hi ha esperança.

La voluntat de canviar

No només l’oposició rwandesa que es troba a l’exili s’enfronta a dificultats, també hi ha la responsabilitat de la resta del món. Mushayidi insisteix sobre el ft que “la comunitat internacional, assaltada de remordiments, tanca els ulls davant de les pràctiques atidemocràtiques del règim de Kagame. No obstant, la dictadura actual, així com la precedent, constitueix un terreny fèrtil per a la violència”. Després de fracassar en la prevenció del genocidi, fracassarà la comunitat internacional a l’hora d’afrontar les conseqüències?