El 2005, el banc holandès ABN Amro va llançar una OPA hostil contra el banc italià Antoveneta. El bloqueig d’aquesta operació per part del banc central italià demostra que hi ha poderosos interessos polítics que bloquegen el progrés d’integració europea. Normalment es creu que aquest rebuig ferotge sorgeix d’un sentiment de patriotisme. Però les coses no són tan senzilles. Hi ha tot un seguit d’interessos que treballen contra aquest tipus de fusions, i això fa que el camí a la integració sigui llarg i difícil.

Amics poderosos

Moltes companyies italianes reben crèdits en funció de la relació personal que tenen amb el seu banc. Un empresari local comentava en un diari italià: “Aquí no importa la teva mida. És una qüestió de carisma i història”. Poderosos negocis locals veuen amenaçades les relacions de privilegi que tenen amb els seus bancs. Les fusions amb bancs estrangers, que tenen una cultura diferent, molt més estricte, poden posar en perill aquest tracte especial.

Seguir units

Una altra raó que dificulta el procés d’integració econòmica són els diferents estàndards d’integració als Estats membre. Els bancs holandesos es confonien amb “campions nacionals” ja a principis de 1990, a causa de la seva concentració. El mercat bancari italià, en canvi, continua molt fragmentat. El pla de fusió holandès hauria impedit als bancs italians aconseguir el seu objectiu: consolidació nacional. També hauria impedit qualsevol estratègia italiana de jugar un paper important en la banca europea.

A més, els bancs holandesos, més eficients, cobren molt menys pels pagaments regulars que un banc italià. Com a resultat, l’entrada estrangera al mercat rebaixaria el nombre de bancs italians, això tindria com a resultat un mercat menys compartit i menys oportunitats de créixer pels bancs italians. Si Europa té èxit en integrar els seus mercats financers, haurà de trobar una manera de permetre que les economies nacionals no s’exposin excessivament a l’obertura del mercat lliure.

No s’ha d’oblidar la gent…

No només les empreses i el bancs lluiten contra l’entrada estrangera, també els empleats, temorosos de les possibles conseqüències d’un mercat de treball globalitzat. Per exemple, en la temptativa de fusió de la companyia francesa CIC el 1998, es va preferir el petit banc francès Crédit Mutuel, abans que a l’holandès ABN Ambro, ja que Crédit Mutuel va prometre no retallar llocs de treball. A països com França, amb alts nivells d’atur i poderosos sindicats, el govern escolta aquestes pors a la globalització i sovint actua en concordança. Per als polítics, jugar al patriotisme és un vot guanyador. A més, des d’un punt de vista electoral, acontentar les empreses, bancs i empleats és vital per sortir elegit.

La llei estèril

La legislació europea no sembla oferir cap solució. La Comissió Europea vigila si els governs adopten pràctiques anticompetitives. En una situació com aquesta, l’única cosa que poden fer els governs és intentar crear un negoci nacional fusionant l’empresa amenaçada amb una altra nacional. Hem vist aquesta pràctica fa poc en el cas Suez. El continu tira i afluixa entre integració i proteccionisme sembla que ara es repeteix en el sector energètic.

El 17 de març, Barrosso, president de la Comissió Europea, en una carta als líders nacionals europeus, va dir que l’acceptació de l’entrada estrangera als mercats nacionals seria una prioritat de l’agenda Europea. Encara té un llarg camí per recórrer.